cover

Difícil és fer la crítica d’un disc a els qui els has criticat tantes vegades les mateixes coses, tant en positiu com en negatiu… i més, si el tema inicial és el que t’agrada menys com ha quedat la barreja, amb la veu per sobre de tot.

El principal que m’ha sorprès és, precisament, la veu, no sóc fan de les veus agudes, però si estan ben fetes, i arriben bé, doncs mira, tampoc molesten. Li havia sentit concerts a en Juanqui on no arribava als tons, i altres en els que arribava, però encara no li havia sentit arribar a aquests tons i, al seu torn, donant sensació de comoditat, sense notar-lo forçat.

Personalment m’agraden les bateries amb més cos i volum, però per ser un disc que s’han gravat i mesclat ells mateixos, no està gens malament, havent-los quedat molt bé el baix i les guitarres, primordials aquestes últimes perquè un no pugui definir-los com heavy metall i quedar-se tan ample. Són aquestes guitarres les que ens porten d’un heavy metall a un metall melòdic i d’aquí a zones més progressives, sobretot les d’en Víctor Giménez, mentre que les d’en Víctor Quintans li donen una força i un volum d’estils més potents, així com les seves segones veus més guturals o trencades.

Esment especial per a la base rítmica, tant Villa, com, sobretot, en Ramón al Baix, no solament pel fet de seguir als seus companys, se’n vagin cap a una banda o l’altra, sinó també acolorint-ho una mica més sense limitar-se a marcar el ritme.

Em falta un punt de volum en la majoria de segones veus d’en Víctor, més o menys trencades, que hagués donat una miqueta més de cos als temes que, per a mi, és el que els falta, encara que segur que hi havia el risc que els quedés quelcom molt guarro.

Tot i això, no crec que hi hagi un sol oïdor/fan/assistent dels seus concerts, a qui, si li han agradat un mínim en directe, no situï aquest enregistrament ni que sigui un puntet per sobre dels directes.

Lluís