cover

En un moment en que molts encara estem al.lucinant amb el disc de retorn de Soundgarden i, sobretot, amb el d’Alice in Chains, apareix un nou treball dels que mai han marxat, de l’únic grup de l’escena de Seattle (és que si dius “Grunge” hi ha gent pel carrer  que et mira malament) que mai ens ha deixat en l’estacada. De forma gairebé miraculosa, i que duri, Pearl Jam han sobreviscut a les defuncions, tensions internes, manques de motivació i en quan a les addiccions…doncs bé, les justes i necessàries. I tot això se’ls ha d’agrair eternament, per molt que decideixin facturar el seu nou treball amb una portada tan lletja com aquesta.

“Lightning Bolt” apareix quatre anys després de l’anterior “Backspacer”; un gran treball amb perles com “Get Some” o “The Fixer” però que ens havia descol.locat a uns quants amb una versió una mica més positiva del grup. Aquest nou disc segurament ens torna a uns Pearl Jam més reconeixibles, canalitzant la seva energia rockera cap al costat més llenyataire de la vida. “Getaway” és una molt bona el.lecció per obrir el disc, directe, rockera i 100% Pearl Jam. Amb “Mind Your Manners” ens trobem una versió una mica més Punk de la banda, un tema que recorda lleugerament a la memorable “Do the Evolution”. “My Father’s Son” resulta per mi el millor tema del disc; més sòbria i elegant que les anteriors i amb una mena de tensió latent en la que Pearl Jam ja es van doctorar fa molts anys. Amb “Sirens” arriba el primer mig temps acústic de l’àlbum, i un dels temes escollits per ser single. A partir d’aquí comença el que també és un clàssic de la banda: Una alternança entre temes més rockers i ràpids com el que dóna títol al disc, un altre single en potència, “Swallowed Whole” o “Let the Records Play”, els temes més acústics i que permeten agafar major protagonisme a Eddie Vedder, que principalment es concentren en un trio final de temes d’entre els que destacaria sobretot “Yellow Moon”, i les paranoies més experimentals que…poden agradar més i fins i tot poden agradar menys, com en el cas de “Pendulum”.

No ens trobem davant el millor àlbum de Pearl Jam, però aquesta gent sempre ofereix unes prestacions i unes garanties de qualitat que el fan un grup imprescindible en la història del Rock.

Ivan Cateura