cover

Ankor van passar amb el seu segon cd, d’un power clàssic a un metall melòdic modern. Va ser un bon canvi per a una banda de la península, però si mirem a fora, el que feien ja ho havien fet molts altres. Com sempre, molta gent va dir “és que això no es fa aquí”, com si la gent no s’escoltés als grups de fora.

Però les coses han canviat, almenys a Ankor. No han fet un passet més per enxampar el deixant del que es fa fora… ni passet, ni pas de gegant, això és un salt al buit, canviant d’adreça, amb doble tirabuixó.

Comença el disc sonant a Thirteen Seconds To Mars però amb veu femenina, quan acaba aquesta intro, ens veiem immersos al metalcore, després ens anem al pop, al Groove metall, etc…

La combinació de veus masculina/femenina passa a recordar més a Amaranthe que al metall simfònic. Quan usen riffs més clàssics, hi apareix la veu masculina gutural o trencada per fer-nos veure que el referent ja no són les bandes dels 80 o principis dels 90, són bandes com Trivium o Avenged Sevenfold. Tenim segones veus fent d’instruments com si de Van Canto amb el seu metall a cappella es tractés, tenim samplers i cors com els que solament aconsegueixen els abans citats 30STM.

I sí, de totes les bandes citades, els seus últims discos no és que siguin cap meravella, fins i tot d’algun podríem dir tot el contrari. Però la barreja aconseguida per Ankor en aquest “Last Sonf for Venus” és diferent, no dóna aquesta sensació d’estancament, de repetició… En escoltar aquest tercer disc, ens envaeix la sensació que això pot ser quelcom únic i espectacular.

Encara no ho és, és un bon disc, però els falta reunir-se amb músics de tot tipus de gèneres (metàl·lics o no) que els siguin sincers, i opinin. Els falta un productor que prengui les regnes i pugui reorganitzar tot el que li vingui en gana. Els falta algú que faci les barreges i que afegeixi i tregui coses. Els falta tant per treure un bon disc? No, el bon disc el tenen, però si aconsegueixen tot això (que no és poc), el seu futur pot ser, simplement, espectacular.

I dit això, em trec el barret de tot el risc i encert d’aquest “Last Song for Venus”.

Lluís

band