cover
Després que DGM i Threshold ens deixessin una mica decebuts després dels seus darrers discos, l’esperança de mantenir un bon ritme de discos de metall progressiu a l’estil europeu requeia en mans d’ Astra.
Aquells que no eren massa amants dels agudets i demostracions tècniques que semblen no tenir fi, igual que l’ego dels instrumentistes, tenien un bon grup de bandes, amb menys solos, i veus més esquinçades. D’una banda els britànics Threshold, i per l’altra, els italians DGM i totes les bandes creades amb exmembres i membres actuals, que sembla que no deixen de provar combinacions, passant-se d’una banda a una altra, que si ara sóc a DGM i a Astra, ara me’n vaig de DGM i creo Empyrios per fer quelcom més modernillo, ara un se me’n va d’ Empyrios i entra a Astra i a més el fitxen per Empty Tremor, o Abstracta, o un llarg etc de bandes de metall progressiu de gran qualitat.
Doncs bé, Titta Tani, el segell que DGM havia deixat a Astra, aquesta veu inconfusible, deixa Astra i per a aquest “Broken Balanç” fitxen a Andrea Casali de No Gravity, capaç de bastantes coses, tot i que no tan personal com Titta Tani.
El problema és que Andrea Casali volia dues coses, una, no fitxar per Astra sinó per Dream Theater, i dues, no semblar-se en res al seu antecessor. No va aconseguir la primera, però sí aconsegueix la segona portant a la banda a uns terrenys que agradaran a molts, però pocs d’ells seran els seus fans de tota la vida.
D’entre els milers de bandes que practiquen el “Dream Theater Style”, segurament Astra passen a ser els més destacats, però sempre havien destacat per ser tot el contrari a això, i és pel que ens agradaven. Així doncs, fans de Dream Theater que de tant en tant vulgueu escoltar cançons de 5 o 6 minuts en lloc de temes de tres quarts d’hora, Astra és totalment recomanable per a vosaltres.
La resta de la humanitat, estem de dol veient com aquest metall progressiu europeu amb un estil i un so tan propi, està en hores baixes, molt baixes si parlem d’ Astra.

Lluís