Primera temporada de l’Astella Rock que tancaven amb un considerable èxit de públic i, sobretot, de motivació per a seguir endavant, perquè, siguis crític o detractor, ha estat un gran impuls a la música gironina.
I com a fi de temporada, un festival amb un cartell, a priori, que prometia moltíssim.

Prou puntuals van començar els AladeCorb, amb algun problema tècnic, com una pantalla que algú havia patejat i trencat abans de començar.
Era el comiat d’en Villa, no d’AladeCorb, sinó del món de la música, ho deixava, i és una llàstima que no fos davant d’un altre públic. Els músics de la sala ho van saber apreciar, però el públic, en general, no venia a veure als AladeCorb. Tot i això, van sonar potentíssims, i en Villa va estar a tope.
El problema amb Aladecorb, és el de sempre, dues guitarres tan diferents en estil i distorsió, van formar una bola de so a les tres primeres cançons, i alguna més cap al final. O van totalment quadrats, o és difícil d’escoltar, i com no és cap “core”, és difícil que es quadrin al milisegon. Si a això li afegim que teníem a en Juanqui en bon estat vocal, però no pas moral, les cançons no acaben sonant del tot bé, perquè tot i estar bé de veu, si no està mentalment convençut que ho pot fer, tampoc ho clava, es va auto exigir massa en composar-les. No sé si és aquest punt de “tenim una edat, ho hem provat tot, i entre canvis, problemes, etc… no acabem d’arrencar, i ens estem quedant sense forces per seguir”.
La part positiva potser va ser el que menys va lluir per al públic en general, a part d’en Ramón, que ja sé perquè no riu mai, és un robot, no falla mai, sempre al mateix nivell, sempre la constant del grup. I aquesta part positiva és un setlist molt ben adaptat a un públic que no era el seu, eliminant les cançons més llargues i instrumentals, és un saber refer-se d’errades d’un mateix o de l’equip sense que es noti, i, sobretot, veure com en Victor G ha passat de ser un nen amb una guitarra que sap tocar, a ser un músic. Posses que li surten ja de dins, el gaudir de la música que fa pot més que els nervis, té presència, etc… Aquesta nit es perdia un bateria, però s’ha guanyat un guitarrista que té molt per davant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’entrada de [Mute] a l’escenari va coincidir amb una major afluència de públic a la pista, ja sigui per l’hora, perquè molta gent tenia ganes de veure’ls o perquè a la sala hi havia Happy Hour i jo no me’n vaig adonar. El so de la intro ja ens va fer presagiar que podíem estar davant un molt bon concert. Des de l’inici veus i instruments van trobar un equilibri molt bo que els va acompanyar durant tot el show. Això va permetre que [Mute] presentés una vegada més les seves credencials al públic gironí mostrant com ha de sonar en l’actualitat una banda de Metal modern, amb un perfecte balanç entre riffs, melodia, estructures complexes i molta creativitat. Per la seva banda, en Victor a les veus i en Max a les guitarres ens van mostrar una vegada més que és igual si els fas tocar a la Bombolla, a l’escenari gran de la Mirona o a la coberta d’un portaavions, que l’espai sempre se’ls quedarà petit. I en Victor no només es va bellugar per l’escenari com si estigués fent una pista americana sota les ordres d’en Clint Eastwood, sinó que també es va mostrar tota l’estona molt comunicatiu amb el públic, amb un discurs molt polític –que vagi en compte, que aviat el posaran a la llista dels terroristes més buscats-. Molt gran també va ser la versió de “Breathe” de Prodigy, encara que després del concert es van sentir opinions per a tots els gustos; l’elecció d’una versió no sempre és senzilla, però en aquest cas crec que empasta molt bé amb l’essència del grup.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després del que semblava el concert de la nit, van sortir Morphium a l’escenari, amb moltes ganes, pirotècnia, acrobàcies i tinta de calamar.
El volum que ja estava al límit amb [Mute] aquí va pujar un punt més, i va començar a molestar, si a això hi afegim que van tenir la pitjor sonorització de la nit, essent una bola de so de principi a fi, va acabar essent el concert que més va cansar d’aguantar fins al final.
A nivell instrumental, molt bé, gairebé aconsegueixen que la gent oblidi que abans anaven amb dos guitarristes, i els “peròs” que havien tingut a la bateria, han quedat tots esvaïts, hem passat del “sí, però el bateria…” al “eh, doncs aquest bateria podria estar perfectament a…”.
A nivell visual, ho tenen tot molt estudiat i treballat, i el resultat és molt bo, però clar, després de la teatralitat natural d’en Víctor i l’ex-Morphium Max, es veu un xic artificial.
A nivell vocal (a part del so) és on més em van decebre. Sé que és la nova direcció del grup, després de la sobreproducció i sobresaturació de les veus de l’Àlex al segon disc, ja no esperava entendre res, i així va ser, però quan van presentar un dels temes del què serà el tercer disc, on l’Àlex només bordava, sense provar de cantar en cap moment, em van caure als peus. Sé que és radicalitzar les veus extremes per tenir més contrapunt i distància amb les veus netes, però si per fer-ho han de sacrificar el simple concepte de cantar, no ho entenc.
I la veu que més controvèrsia aporta, la de la Laura, que a molts els agrada el tipus de veu que té en aquest tipus de música, altres que si no entona bé… no va tenir la nit, i no sé si és que la pirotècnia va enlluernar a gatets despistats, però al darrera del teclat se’n van trepitjar molts. Uns galls inicials li van ficar la por al cos, que no va fer més que reproduir allò temut, més galls.
Un concert que va ser difícil d’escoltar fins al final, i més si el paren per demanar que la gent s’assegui… ho pots demanar dos cops, tres si no et fan cas. Però no vint-i-cinc, si ho demanes fins a la sacietat, estàs condicionant el seguir tocant a què la gent et faci cas, i potser no t’han vingut a veure a tu, o, simplement, no tenen ganes de seure en un terra ben brut.
Si per la propera, enlloc de tenir-nos durant deu minuts amb el “absolutamente”, mentre demanen que la gent s’assegui ells ens ofereixen quelcom a canvi, no sé, quelcom així a l’atzar com sacrificar al tècnic de so en viu, doncs hòsties, potser m’assec per veure l’espectacle.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La presència escènica de Dead Label contrastava molt amb la que ens havien ofert feia uns instants Morphium. Un grup irlandès format per bateria, guitarra i baixista/vocalista, què en podíem esperar? Doncs aquest trio va ser la sorpresa de la nit. Amb tota la sobrietat ja exposada es van menjar el públic i l’escenari. Acompanyats per Far’n Hate, havien vingut a fer uns bolos per les nostres contrades, i crec que s’emportaran cap a casa un bon grapat de nous fans. Amb un so collonut, que en tota la nit només vam poder gaudir amb ells i [Mute], van aconseguir crear-nos un principi de lesió cervical que no va anar a més degut a la curta durada del seu concert. El seu Death Metal rocós, amb poques floritures però amb arranjaments i matisos que sabien marcar la diferència, ens van despenjar el coll de la resta de la columna en més d’una ocasió. No contents amb això també s’atrevien a conduir algun dels seus temes cap al monolític món del Sludge amb una forma de fer, en ocasions, similar a la de uns Illdisposed. Molt meritori també l’esforç de Dan O’Grady per comunicar-se amb un públic que no els coneixia de res però que es va anar escalfant poc a poc amb el seu gran show.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

¿Ja? ¿Per què els bons toquen la meitat que els altres? Perplexos ens vam quedar veient que Dead Label havien tocat el mateix que AladeCorb i [Mute], i que Morphium sense parafernàlies, però sospito que Morphium se’ns va fer massa pesat, i ens vam quedar amb ganes de més Dead Label. Però venien Far’n’Hate i jo m’ho havia passat genial els dos últims cops que els havia vist.
Van començar a sortir nens a l’escenari, amb instruments acabats de sortir de fàbrica… jo pensant que era alguna cosa d’aquestes que fan la gent de Girona, ajudant i donant suport a tothom que ho necessita, deixant que uns nens tinguessin el plaer de tocar a la sala gran de la Mirona. I no, resulta que són els nous Far’n Hate, en Marc, i uns nens.
Com a nens, no tenen actitud encara per estar sobre un escenari, postures artificials, sí, però els falta adquirir la postura davant la música, el respecte, el més important.
No toquen malament, ho fan prou bé, tot i que no són els Far’n Hate que coneixia jo, clavats tots al mil•límetre que semblava que fos un sol instrument que fes tot el so alhora.
No havien fet proves de so, i els va fallar algo d’un bombo tot el concert, no sé el què, perquè a part de Morphium, la resta havien tocat amb aquella mateixa bateria i sense cap problema. Van haver-hi infinites aturades per intentar arreglar-ho, quan el què s’ha de fer és, val, no ho has arreglat ni a la primera, ni a la segona, doncs tira amb el què puguis.
En Marc va intentar disculpar als músics entre les habituals parades per xerrar a les seves maratons d’obstacles sobre l’escenari. Un Marc que ho va fer bé, però que canvia molt de quan els companys toquen per a la seva veu, a quan ell ha d’estar pendent de tot el grup.
I després d’infinites parades, van acabar de la pitjor forma que es pot acabar, amb un bateria emprenyat que no se sap centrar, un guitarra que es perd i que deixa de tocar fotent bronques als tècnics de so… això no es pot fer, això és no respectar ni a la música ni al públic que t’està veient. Em va venir al cap una festa del Paranoia Metal Show, on tocaven Insight (actualment Insight After Doomsday), portaven un parell d’anys tocant junts, feien Black-death-gothic-progressiu, amb cançons de 8 minuts i canvis constants, tant de ritme com d’estil. Van tocar a cegues, sense monitors, i van cometre menys errors en tot el concert que Far’n Hate en una sola cançó. És actitud i concentració, és respecte, i actualment a Far’n Hate no hi és, i tot i no aconseguir que oblidéssim el concert de MorphiuM, va ser molt difícil no enviar-los a pastar i quedar-se fins al final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ivan Cateura – Lluís Batlle