Quan un grup edita 2 discos en 2 anys, o estan carregats de bones idees que no poden esperar a sortir a la llum, o s’han desfet del filtre que decideix el nivell d’una cançó per tenir el dret de ser gravada i formar part de un disc. Quan el grup edita 4 discos en 4 anys, crec que gairebé sens dubte a equivocar-nos seríem capaços de coincidir en que s’ha perdut tota mena de nord musical i el naufragi és total i pràcticament definitiu.

Teníem als americans Linkin Park un xic abandonats ja que des de fa anys no ens sorprenen amb res que no sigui quelcom passable com a molt. De fet , en els últims anys , no recordo res de Linkin Park que m’hagi cridat l’atenció i després de 3 nyaps en 3 anys ja els havia donat per perduts. Però aquest “The Hunting Party” és com un salvats per la campana. No sé si s’han equivocat, si és una declaració d’intencions, si és un intent a la desesperada o si en realitat no són ells i algú els ha donat un cop de mà en la creació i elaboració de l’àlbum, però la veritat és que m’ha cridat i molt l’atenció. No és un “Meteora”. Tampoc crec que pretengui ser-ho. Sí que és una regressió al so de la seva millor època però amb tall actual, més modern, més cru segurament. “The hunting Party” és una barreja del que va ser i del que podria haver estat Linkin Park d’haver seguit el camí correcte en els últims anys.

“Keys To The Kingdom” , “All For Nothing” i “Guilty All The Same” són 3 bombes per començar sense contemplacions, per a continuació alternar entre temes més ràpids, més lents, més melòdics, més currats, més simples. Potser un parell o tres de talls serien prescindibles, així com algunes (o totes) les col·laboracions del disc, però el conjunt de “The hunting Party” és un crit a l’esperança de Linkin Park, un crit amb mala llet, un crit fet amb tota la fúria i energia d’uns músics propers als 40 i que demostren que l’edat no és sempre un impediment per seguir el camí adequat.

Sergi