I apa, un any més, i ja són 8, cap a un dels events socials metàl•lics gironins, cap a Sarrià a portar joguines, prendre unes cerveses, xerrar amb la gent a fora de la sala mentre et peles de fred, posar-te al dia amb el que fan els músics gironins, posar-te al dia amb tots aquells que no són músics però que et trobes a cada concert… i escoltar un xic de música, que no es digui. Tot això s’ha convertit en una tradició per a molta gent, com el GRN Rock Vs Càncer, on es fa el què es pot per anar-hi, encara que els grups no et facin gràcia o, en nits fredes com aquesta, preferiries anar de bars ben calentets.

Veterans com som, vam calcular arribar-hi un xic abans de les 11 de la nit, comptant el retard típic, i només ens vam perdre un parell de cançonetes dels Dinero Negro.
Rock reivindicatiu amb tocs mig flamenquillus és el què ens ofereix el grup de El Negro, perquè us en feu una mig idea, creuar els María del Mal amb algun dels molts grups de rock reivindicatiu espanyol, però sense tantes drogues i lletres més directes (o menys psicotròpiques, segons es miri).
Anaven a escalfar els ànims, i amb una sala encara a la vora de la meitat de la seva capacitat, és el que van aconseguir, i això que ho van fer sense el bombo de la bateria. Va ser bona opció escollir Barricada per acabar el concert i que a la gent se li passés el fred.
Tot i que el so de la ATV ha millorat aquests dos darrers anys, el tema del bombo no ens va sorprendre massa i, com era el moment d’anar saludant a la gent i començar a ambientar-se amb unes cerveses, tampoc hi vam fer massa cas.
No és un estil on els músics es puguin lluir massa, ni és un estil que ens cridi massa com per parar massa atenció, a part de veure a en Martí Pujol dels Objetivo en un terreny lleugerament diferent a l’habitual.

En segon lloc teníem la presentació oficial dels Shouting Last, grup de Modern Metal de base, i altres coses més per sobre segons havíem pogut escoltar per Facebook.
El tema del bombo no es va solucionar, i tot i que havien canviat tota la bateria, seguia sense sonar. Això no va impedir que s’erigissin com la sorpresa de la nit, i el seu baixista, l’Enric Ramos (sí, estic destacant a un baixista, em dec estar fent vell), com el crack de la vetllada.
No teníem bombo, però entre el baix i la guitarra d’en Rober, ens van donar una bona idea del metal modern que toca aquesta gent, força decantat cap al Groove (tot i que haurem d’esperar a una sala amb millor so, perquè escoltar un modern-metal-groove-i-algo-més amb una bateria que només fa el que tècnica i científicament es coneix com a “xis-pun xis-pun”, doncs no dona massa bon resultat).
Músics que han d’haver assajat molt i molt, (a part de la veterania que se’ls veu sobre els escenaris), perquè anaven clavadíssims en tot moment, amb un Pep al capdavant que ens va oferir una veu molt més gutural i agressiva del què ens tenia acostumats amb els Free Taxis. El millor concert de la nit amb una sala ja gairebé plena.

Després vindrien els Objetivo Tu Cama, abans, però, tornant a canviar la bateria. És una cosa que normalment em molesta força, que no es posin d’acord i tardin tant amb els canvis. Però, tot i la logística i espai (o falta d’ells) de la sala, ho fan prou ràpid i, com he dit al principi, vas xerrant i bevent a preus baixos… i passa bé el temps.
Els Objetivo i el xaleco Papá Noel d’en Pitu no poden faltar mai, i un any més van complir. Van ser els primers en queixar-se del so del bombo, i els hi van pujar… ah, resulta que era així de fàcil…
No sé què puc dir d’ells que no hagi dit ja, o que ells mateixos no diguin. Si agafen el micro i comenten que no són ni els més bons ni els més macos, però sí els més macarres… no serè jo qui els contradigui i els digui que no, que són molt macos.
En Martí feia el segon concert de la nit, però no li va afectar massa, com la resta d’Objetivos, si els hi vas donant cervesa, van fent. Més versions del què ens tenen acostumats (he de reconèixer que anar a buscar als Barricada dels 80 em va fins i tot emocionar un xic), van arrodonir un setlist amb alguna cançó nova, que tampoc es diferència massa de les velles si no és pel tema que no et sona massa.
Ja ho van dir al seu moment, com a músics, des de que van canviar el bateria per un que tenia més nivell que els altres, han anat millorant mica en mica. El què passa és que les cançons són les que són, no donen més de sí. Que si fessin temes més complexos, perdrien la gràcia (segurament, ja no ho vull afirmar, perquè ja vaig dir un cop que si aprenien a tocar la perdrien, i resulta que no ha estat així).
L’objectiu d’OTC (valgui la redundància), a part del llit d’alguna simpàtica mossa, era que l’ambient toqués sostre, que la gent s’ho passés bé, fos escoltant a en Pitu o fotent-se d’hòsties a primera fila, i això és el què ens van donar, deixant una sala caldejada al màxim i provocant una gran diferència de temperatura, real i metafòrica, entre l’interior i l’exterior de la sala.

Per finalitzar la nit, molt més d’hora que altres anys, on marxàvem a les 5 cap a casa i encara faltava un grup per tocar, teníem als Silvis Vetus.
El so va començar prou decent, ja sabíem que 6 persones tocant juntes a l’ATV no podia sonar del tot bé, no s’ha donat mai el cas, i, a gairebé les tres de la matinada, i després de l’alcohol consumit, era difícil que els astres s’alineessin i donés pas al què podríem considerar com a miracle.
La veu de la Nessie estava massa forta i estrident, no teníem teclats, la veu gutural tampoc hi era, i faltava part de la bateria. En aquestes condicions fan fer un parell de cançons, veient com en Marc es desganyitava fent el què haurien de ser les guturals que ningú sentia.
Després d’un seguit d’acoblaments, van passar a la primera versió de la nit, on l’Ivan es va adonar que els seus teclats no sortien per enlloc, va demanar que el pugessin… i aquí va començar el calvari. Van desaparèixer les veus de la Nessie, el baix de la Laura, i la guitarra d’en Robin va passar a un exagerat primer pla.
Aquí va aparèixer l’Alfred Berengena, que d’entre el públic es va posar a dirigir als tècnics de so, però fins a dues cançons del final, va ser un caos sonor, passàvem d’una bola de so inescoltable, a què faltés la meitat de la gent. I quan estava tot més o menys bé, tornava a desaparèixer la Nessie, els teclats…
A destacar l’actitud a les cordes, el no parar de moure’s, baixar amb el públic… molt bé tots tres, i un Robin que en algun moment vaig haver de comptar les cerveses que portava per adonar-me que no, no veia borrós, que pren una velocitat amb ambdues mans gairebé inhumana.
A la part negativa, a part del pentinat d’en Robin, un bateria que anava baixant el tempo a mida que avançaven les cançons, fins a arribar a perdre’s completament cap al final del concert, justament on havien aconseguit que sonés més o menys bé.


Nit per oblidar per part dels Silvis Vetus, i vam marxar cap a casa amb un regust agre-dolç, per aquest darrer concert, sí, però sobretot pel fet que, tot i haver aconseguit un munt de joguines, van ser força menys que els darrers dos anys.
Espero que ens estiguem fent grans i la gent que no va assistir a la ATV, sigui perquè ho pensa fer el proper dissabte a la versió acústica de mitja tarda de la recollida de joguines.

Lluís