Mai havia tingut l’honor de veure un directe de Nickelback, una de les majors bandes de Rock de la història. Que el seu mercat no sigui important a Espanya i que això faci que no hagin trepitjat les nostres terres en tota la seva carrera podria ser sens dubte un factor que no ajudés a facilitar les coses. Si ells no vénen a mi aniré jo a ells. Així que vaig agafar un mapa i vaig seleccionar una destinació: Budapest. I allà estava jo. I allà no van estar ells. L’anunci de l’operació de les cordes vocals del vocalista i líder de la banda Chad Kroeger va venir acompanyat de la cancel·lació de la gira europea que havia de tenir lloc el passat any 2015.
Però un any després, la banda canadenca anunciava la seva tornada a la carretera i l’inici del seu tour europeu a Hèlsinki. I em vaig dir … un cap de setmana a Hèlsinki … per què no? I allà estava jo. I allà van estar ells, aquest cop si.
A les 18: 30h estava fixada l’obertura de portes, i en contra del que s’esperava, no hi havia una gran allau de gent fent cua desesperadament, o gent nerviosa o escandalosa per entrar. Tot estava en una atípica calma. Era evident que estàvem en un país completament diferent a nivell cultural. L’entrada va ser ordenada i amb el mateix sigil i un cop a l’interior cada un anava situant-se en les seves localitats esperant l’actuació dels també canadencs Monster Truck.
I quan van sortir ho van fer amb contundència. Monster Truck són una banda de Hard Rock de perfil més aviat sureny amb un parell de discos al mercat. Telonejar per Europa a Nickelback els donarà sens dubte bombo i platerets per ser coneguts de veritat i el cert és que amb la seva actitud sobre l’escenari i la seva música aconseguiran nous adeptes, sense cap dubte. La meva crítica cap a ells … potser tindria 2, que d’alguna manera podrien anar lligades. Com he comentat anteriorment, Monster Truck practiquen un Hard Rock més aviat sureny, amb una clara influència i base Black Sabbath. Per tant, ritmes pesats, mitjos temps carregats i monòtons, que semblen que vagin a arrencar però que finalment es queden en l’intent. Amb aquesta premissa és fàcil entendre que un abús d’aquests temes en directe acaben convertint un concert en quelcom una mica monòton i pesat. Si a això li sumem que el públic de Hartwall Arena no semblava acabar d’arrencar, ens trobàvem allà presenciant una potent actuació (al principi), correcta actuació (per la meitat) i pesada actuació (al final). Però bé, com amenitzadors de l’espera, Monster Truck van complir amb la seva comesa.
Normalment, almenys al nostre país, la gent solem aprofitar el preu de l’entrada per empassar-nos tot el que ens ofereixen, ja sigui en l’esperat cap de cartell, o el desconegut i probablement poc prometedor (o prometedors) teloner (o teloners). I quan el preu d’una entrada no està en cap cas per sota dels 67 € doncs amb més motiu. Però Hèlsinki seguia sorprenent-me en aquest sentit. Després de l’actuació dels Monster Truck no semblava veure molt moviment al pavelló, donant una imatge de més aviat mig buit que mig ple. I no va ser fins just començar els primers acords de la banda del Chad Kroeger que no es va arribar a observar el ple esperat a la sala. Això sí, pràcticament sense immutar-se. I és que vaig poder comprovar que hi ha un públic més fred que el que assíduament va al Camp Nou, encara que sembli difícil de creure.
Aclariré abans de continuar que en línies generals el concert de Nickelback va ser un bon concert. Fins i tot… va … un molt bon concert. Era molt esperat per mi ja que la banda canadenca era de les poques grans bandes que em quedaven per veure en directe. I ho vaig passar bé. I vaig gaudir amb temes com amb el que van obrir la seva actuació, “Edge Of Revolution”, i amb altres grans temes com “Too Bad”, “Animals”, “Fight For All The Wrong Reasons”, “Hero”, “Rockstar” i “How You Remind Me”, per triar alguns dels més coneguts i grans clàssics. M’ho vaig passar també molt bé quan Chad va fer pujar a l’escenari a una fan per cantar a duo amb ell “Rockstar”. Un gran detall, cosa que ella sens dubte mai oblidarà. Em vaig divertir molt també amb les constants xerrades del Chad amb membres del seu grup, amb el públic, acudits, bromes … en definitiva, molt bon rotllo. El so gairebé perfecte (va fallar una mica en “Photograph”) i el joc de llums, digne d’una gran banda com sens dubte és Nickelback.
Un cop aclarit que el concert va ser un bon concert, i enumerades totes les coses positives que ens va aportar, procediré a enunciar les coses negatives o almenys no tan positives.
– 100 minuts d’actuació. ¿De debò? Poc més d’una hora i mitja, bis inclós, tenint en compte que com he comentat en l’apartat de “positius”, Chad Kroeger es va fer un fart de xerrar i xerrar entre cançó i cançó, de manera que entre una cosa i l’altra, podríem dir que efectiu de música vam tenir hora i mitja.
– “No Fixed Address”, és a dir el seu últim treball d’estudi, és, com sembla lògic, el disc que venien a presentar-nos. D’acord que va veure la llum fa 2 anys i que la gira de la seva presentació havia de ser l’any passat, però aquesta gira no va existir, de manera que el disc no va ser presentat, pel que en aquesta gira, només tocar una cançó i concretament la primera del concert … no sona gaire a voler presentar molt el seu últim disc d’estudi, no?
– Fins a 3 versions ens van arribar a interpretar. Dels 18 temes que van desgranar, 3 van ser versions, una d’elles, “Everlong” de Foo Fighters. Però quina necessitat hi ha que una banda de les dimensions de Nickelback hagi de recórrer a tanta versió i alguna de certa banda d’actualitat?
Com veieu, coses positives i coses negatives, o més que negatives, difícils de comprendre, almenys per a mi. Sí, és cert que aquesta era la primera actuació de Chad Kroeger en un any, i que s’havia d’anar amb cura de no castigar la veu a la primera de canvi (reconèixer que vocalment, Chad va estar impecable i ningú hagués sospitat cap tipus de problema vocal relativament recent). I sí, és cert que el públic finès no semblava reaccionar a cap estímul sonor ni visual. Si el públic no es mostra calent, animat, enèrgic i predisposat a embogir, l’ambient es torna rar i tot i tots acaben contagiats. Però ¿va ser el públic el motiu de l’aparició dels punts negatius? Tinc els meus dubtes.
Encara que sembli que el negatiu es va superposar al positiu, tal com ja he dit anteriorment, Nickelback ens van oferir un bon concert de Rock, que vam gaudir sense cap dubte. Però podria haver estat millor, i per què no molt millor.

Sergi