Sisena edició del festival en pro d’Oncolliga Girona que retornava a l’escenari on el va veure néixer, i, per primer cop, vam aconseguir d’arribar a l’hora, fins i tot 15 minuts abans de començar, fita històrica per a qualsevol membre del PMS.

En aquesta edició, un cop estava ja el cartell definit, s’hi va acabar acomodant al principi a un grup del concurs Intro, els The Holy Sinners.
A veure, la idea no està malament. Anunciar que els concerts comencen a les 9 del vespre, i començar realment a les 10 perquè hi ha poca gent… comença a fer que no ens puguem refiar dels horaris, i mira, així algú omple aquella primera hora pels qui arribin a l’hora prevista.

El què no veig tan bé és la selecció del grup, ja que The Holy Sinners fan rockabilly amb diverses influències, bàsicament anem d’un Jerry Lee Lewis a la banda sonora de Grease, amb algun toc més punkarra en moments puntuals.
No és, apriori, per al tipus de públic d’un GironaRock (després vam descobrir que potser a partir d’ara, sí), i entre això, i la veu massa aguda de la vocalista que va acabar taladrant molt, doncs no era el grup per animar la festa.
S’ha de dir que les cançons estan bé, la base rítmica és potent i compacta, el guitarra és dels bons i a qui li agradi aquest estil i encara escolta de tant en tant, discos de Saratoga o Sonata Arctica i ve habituat dels aguts, doncs com a proposta diferent no està malament.

A les 10 ja havien preparat l’escenari per a Lilith i aquests no van trigar massa a començar, la cosa anava pim-pam-conillada, tot seguit (qui no recorda amb enyorança aquelles primeres edicions on podies anar a sopar a Medinyà entre cançó i cançó?).

Van aparèixer Lilith a presentar el seu tercer disc, el “Leche de Rock”, quan vaig començar a calcular el temps que feia que no els veia… des de la presentació del seu debut al 2007…

En gairebé 10 anys han canviat els físics, però també ha canviat que s’han convertit en uns experts de l’escenari. Domini total d’un escenari gegant com és el de la Mirona. L’edat ha fet que les constants croquetes i rebossades pel terra de l’Agnès hagin passat a la història, però per contra, la tenim a ella més centrada en les cançons, i a uns Rafa i Albert en constant moviment, posturetes, de tot.

L’estil, aquest rock espanyol influenciat pel punk, amb aquest toc popero que li donen ells a algunes tornades, no és que sigui l’estil que més m’agradi, i aquest cd que venien a presentar va passar pel meu reproductor però no va tenir més recorregut. Però s’ha de reconèixer que, el que fan, ho fan bé, sobretot en directe, on són unes màquines. Si a això hi afegim la implicació en la causa per la que es feia el concert, les ganes que hi van posar de principi a fi, tot i saber (i veure), que el gruix de la gent volia veure les versions… doncs chapeau per Lilith.

No sé si havien tocat abans a Girona, però sí que sé que n’hi ha haver uns quants que s’ho van passar teta al concert, cantant les cançons i saltant tota l’estona. Sí que sé que va ser un encert posar un grup així per obrir aquest festival, que et pot no agradar la música, però almenys, animen a la gent, sobretot acabant amb la versió del “¿Por qué te vas?” de la Jeanette.

Passaven poc de les 11 quan Lilith marxaven de l’escenari, entre alguns crits de “otra, otra, otra”, però sense ni fer l’intent de demanar més temps, eren conscients dels horaris i que venien a escalfar l’ambient, i això van fer.
Passàvem a les versions, i acabava d’arribar el gruix de la gent que ja fa anys que sap a quina hora comença el tema.

Aquest any hi havia més varietat de músics, tant en quan a geografia (ara ja podem dir que l’àmbit dels mateixos és tota la província de Girona, no només músics gironins i algun convidat) com en el referent als estils. La majoria només va aparèixer en una sola cançó, i pocs van ser els que van sortir-ne en dues.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Extremadament rara i sorpresiva l’elecció de cançons per aquest any a mans de… qui sigui que les hagi escollit. Molta cosa dels 70 i principis dels 80, temes encara més antics que això, un parell de cançons més punkarres, i una versió d’Slayer… ni una de hard rock ni de metal que no fos aquesta d’Slayer. Hem passat en un parell d’edicions amb domini absolut del hard rock dels 80 i 90 a l’eliminació absoluta d’aquest gènere.
Sí que és curiós veure versions rockeres de hits setenteros… però la gent esperava un xic de tot, i no ho va trobar.

Però hi va haver la contrapartida positiva, que de fet, van ser diverses:

– Inclusió de nous músics, com hem dit, més varietat.
– Menys temps entre cançó i cançó, reduït a un temps més que acceptable i que no deixa espai per avorrir-se o cansar-se. Perfectes en la organització d’això.
– En Jordi Turon com a presentador, amb la gràcia i soltura natural que té, tot un encert que faci ell les presentacions dels grups.
– Molts menys errors d’aquells que més nota el públic, cançons que es desquadren completament o que els músics són incapaços de tirar endavant. Tan sols els típics errors d’haver assajat poc o de no conèixer-se prou. Però ni aturades a mitja cançó, ni animals torturats, ni lletres completament inventades… Tot i això, crec que hi ha hagut pre-selecció per part de la organització amb els que no complien d’altres anys. Molt bé en aquest aspecte, ja que, juntament als punts anteriors, li ha donat al festival, un ritme que fins ara no havia tingut.
– En Pep va tornar a sortir en minifalda.
Xantar Bar s’ho van currar, i van sortejar 12 sopars entre els assistents, cosa que demostra com s’intenta per part de la organització que cada any la gent en surti més disposada a tornar-hi el següent.

En conjunt ens ho vam passar bé, i el més important, més de 200 entrades destinades a la Fundació Oncolliga Girona.

Lluís