Dark Tranquillity

Si per tu l’escena deathmelòdica gotemburguesa és tan vintage com la famosa remuntada del Barça amb hat-trick de Pichi Alonso, et recomano ferventment que evitis comprar aquest àlbum, ni tan sols et molestis a baixar-te’l. Si, en canvi, et segueixes emocionant cada vegada que escoltes “The Gallery” i el teu iPod et diu que “Projector” és un dels àlbums més reproduïts, estàs d’enhorabona: Dark Tranquillity han tornat.

Després d’un parell de desil·lusionants treballs, la banda de Göteborg semblava no haver envellit massa bé i corria el perill d’anar perdent força inexorablement per acabar caient en la més absoluta mediocritat. Si a més a més hi afegim que el passat gener Martin Henriksson anunciava que deixava la banda després de 26 anys perquè “havia perdut la il·lusió per tocar”, la caiguda en picat es preveia inevitable.

No way. Amb “Atoma” DT recuperen la frescor i vitalitat que semblaven perdudes. Malgrat l’absència de Henrikson, la composició no se’n ressent i segueix destacant el treball a les guitarres de Niklas Sundin (també autor de la portada) i l’excel·lent nivell vocal que continua exhibint Michael Stanne ja ben entrat en la quarantena. “The Pitiless” és el primer dels singles que DT ha escollit per presentar el seu onzè treball en estudi. Juntament amb la vibrant “Encircled”, que obre el disc, és on la banda sueca retroba el seu so més característic. Un dels punts forts de DT ha estat sempre el saber expressar amb violència i agressivitat aquest sentiment de malenconia que tan bé transmeten. Un clar exemple d’això és el segon single que dóna nom al disc, una joia que podria formar part perfectament del ja clàssic “Haven”. Aquesta “saudade” nòrdica assoleix el seu punt més àlgid a “Forward Momentum”, el tercer single que es vesteix amb un espectacular videoclip que transmet en poc menys de quatre minuts l’essència de “Melancolia” de Lars von Trier. A partir d’aquí el disc va de més a menys, però el llistó es manté alt amb contundents dosis de metall de mort com “Neutrality”, “Force of Hand” o “When the World Screams”, per en conjunt acabar formant un treball potser una mica massa heterogeni, però coherent dins la trajectòria d’una banda que, lluny d’estancar-se en la seva zona de confort, ha buscat sempre innovar i modernitzar-se per no quedar-se mai enrere, i menys ara que es troben en plena maduresa.

Pere Gelis