enbound-the-blackened-heart-500x500

Fa ja cinc anys, parlàvem del debut d’aquests suecs, el seu “And She Says Gold”, on comentàvem que, tot i que fos power, no estava malament, amb parts més agressives, més melòdiques, variat i escoltable.

Doncs bé, no sé si és que aquesta setmana han passat per les meves mans HammerFall, o pitjor encara, Freedom Call i se m’ha indigestat una mica tot, però aquest segon treball no m’ha simpatitzat com aquell disc de debut.

A nivell musical, mantenen o, fins i tot augmenten un xic la potència, sobretot a la base rítmica, però a nivell vocal perden agressivitat, deixant-nos solament amb la veu neta. També pateixen un lleuger canvi a nivell estilístic, i passen de certes reminiscències a Stratovarius a intentar ocupar l’espai deixat per uns Nocturnal Rites, però, com ja he dit, sense veu trencada.

I és que Nocturnal Rites ho van fer bé, van aparèixer amb un cantant cridaner en ple boom del power, van canviar a veu trencada-melòdica quan els xisclets ja amenaçaven massa timpans, i quan van aparèixer les primeres crítiques que el seu so no donava per a més… van desaparèixer. Sí, és possible que una banda de power metall acabi la seva carrera sense destrossar la seva imatge, molts no ho entenen, però és així.

I ara Enbound intenten recuperar aquell so per veure si poden esprémer-ho més… doncs es veu que no, que ja va donar tot el que podia al seu moment i tot el que treuen és “semblar-se una mica a…” però sense un sol tema que ens inciti a voler escoltar més.

Ho sento pels amants del power amb criteri (sembla una contradicció o una fal•làcia, però no, en conec a algun), perquè de tot el que està sortint ara (i que no és poc), a part de Dynazty, la resta de grups s’estan carregant el poc que queda d’aquest estil.

Lluís