Festival gratuït que ens presentaven els Morphium al capdavant d’un munt de grups més. Venia sense entendre el perquè del gratuït, ja que la promoció del disc va ser sonada, fins a deixar-lo en descàrrega lliure gratuïta. Després vaig veure que aprofitaven per gravar-ho en vídeo i àudio, cosa que sempre és millor amb una sala plena, i que molta gent hi havia anat per això, perquè no es pagava, i no encara no s’havien escoltat el nou dels Morphium.
Llavors, potser sí que amb entrades a 15 euros hi hagués hagut la meitat de gent, però a 5 o 6 euros no hagués variat massa, i més veient el cartell. Però vaja, que si es mira com a promoció dels grups, doncs molt bé.

Alguns vam pringar i ens vam creure als Olvido “sigueu puntuals a les 22h” deien als seus respectius Facebooks… i va resultar que era l’hora que començaven ells, no pas el festival.
Per sort, tenim les referències d’algun ex paranoia millor informat sobre els horaris respecte als dos grups que van obrir el concert.

Als Donuts Hole ja els havíem vist amb anterioritat, i bàsicament van repetir-ho en mini format, bona posada en escena, bon so, un metall alternatiu molt potent.
Com bàsicament la resta de grups de la nit, amb el poc temps que hi havia per grup, sembla que van posar-se d’acord per presentar els respectius darrers treballs (els que en tenen) i passar força del format festival, del presentar un xic de tot.
Van sonar compactes davant d’una sala que no comptava ni amb mitja entrada a l’hora (oficial) d’inici del festival, però no els va importar, i ho van donar força tot.
Metall alternatiu que va de les vessants més melòdiques a coses properes als cores, ben executat i amb un segell prou personal, tot i que els costarà trobar un espai decent en un moment plagat de grups d’aquest estil.

Els horaris anaven ajustats, i Romanthica entraven en escena.
Van seguir amb una tònica que arribaria fins al final de la nit, a cap grup se li va fer gran l’escenari de la Mirona, i els de Barcelona no van ser cap excepció.
Els havíem vist feia anys en altres grups com Ironica o Embellish, i també als seus inicis, però ara potser feia uns 10 anys que no els vèiem… i estan igual els cabrons.
Segurament el so més nítid de tota la nit, amb un David Gohe a les veus que està al seu millor moment… potser com tot el grup.
És una llàstima que sigui un estil que ja no acostuma a sonar, és difícil trobar grups gòtics així en l’actualitat i, de fet, quan ho sents penses “hostis, si haguessin sonat així als inicis… ara estaríem parlant d’un grup amb molta més projecció i reconeixement”.
I és que van sonar molt i molt bé, però no deixes la sensació aquesta que és una música que ara et diu poc o res, però fa 10 o 15 anys hagués estat brutal sentir-los com sonen ara…
Van fer un molt bon paper tot i que la sala seguia a menys de la meitat de la seva capacitat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Eren les deu i, com havien anunciat amb ganes pel Facebook, els tocava als Olvido. S’ha de dir (i agrair) que han escurçat la intro, ara només tens temps de sortir a comprovar a veure si has tancat bé el cotxe, demanar una cervesa, beure-te-la amb una crêpe, anar al lavabo, demanar una altra cervesa i buscar lloc.
Com la resta de grups, van apostar per repassar el seu darrer disc, el “Cupido | Mors”, deixant-nos amb “Mis Noches Más Bellas” i poc més dels anteriors treballs. Hosti, si has regravat “Caronte” per al nou disc… la coles allà i serveix de nova i de vella… pos no.
Altre cop hem de destacar a en Víctor, cada cop més espitós sobre l’escenari, que junt a en Nacho i l’Ernest ens van regalar un no parar de posturetes en solitari o en grup, volgudes o no, com quan l’Ernest s’enxufava a sobre d’en Víctor per poder escoltar el monitor, resultant en alguna enredada de grenyes al baix (cosa que hagués quedat millor a la versió de “Somnis Entre Boires”, posats a rememorar als Sangtraït).
Se’ls va veure poc contents amb el so, i amb alguns problemes, tot i que és d’aquells concerts que poca cosa es nota des del públic, i t’adones més de les petites errades per les seves cares o mirades, que no pas pel què sona. L’únic aliè als problemes va ser en Néstor, o, al menys, a qui no se li va notar, com aquests darrers anys, en plena forma vocal i immers en la seva música i al seu paper de frontman.
Molt bon concert dels de Roses, amb un Dani a les tecles a qui van acostant al públic, cosa que tanca un xic massa l’escenari, per al meu gust. Sí que és un dels principals compositors del grup, però no és l’André Andersen a nivell d’espectacle (en aquesta ocasió era més Stevie Wonder), i treu espai a la resta.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després vindrien un altre dels plats forts de la nit, els Hyde Abbey de Mataró. O almenys ho són de cara a força part del públic. Bona part tenia ganes de veure’ls, i força gent que no els coneixia es va quedar amb una molt grata impressió del grup.
No va ser la impressió que ens van deixar a nosaltres, amb un guitarra solista molt tècnic i net enmig d’un grup que va tenir el so més “guarro” de la nit. Suposo que tanta distorsió és per voluntat pròpia i per donar més cos al deathcore que fan, però a mi, no em va convèncer.
També s’ha de destacar per bé la base rítmica, que els diferència en molt d’un grup qualsevol d’aquest estil, i la veu, sense parar de combinar entre destripada i gorrinil, fent una hora de concert sense cap mena de problema ni d’indicis de debilitat.
Però és un deathcore molt brutu, canya i més canya, acabant per ser cançons que no es diferencien massa unes d’altres per a algú que no els conegui, sense contemplacions per a que als nous oients del grup s’hi puguin acostar a nivell musical.
La posada en escena és una expressió visual d’aquesta canya, amb uns músics que ja deuen poder menjar el què vulguin entre setmana, perquè en un sol concert ho cremen tot. Un no parar de saltar, córrer i suar. Els haguessin posat a sobre un escenari de 50 metres de llarg i també se’ls hagués quedat petit. Però és això, omplien, però a nivell plàstico-visual, com en la música, tampoc hi havia res que t’arrossegui cap a ells.
Però ja dic que és la meva impressió, ja que van agradar a força gent, ni que fos fer saltar i fer l’animal o fotre’s al Wall of Death que van organitzar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I ja, fregant la mitja nit, i després d’una intro de minutatge decent per a un directe (i no assenyalo a ningú… bueno, una mica als Olvido, però de passada…), teníem al grup principal de la nit i als artífex d’un festival gratuït d’aquest nivell, Morphium.
Presentaven nou guitarra, James Lamb, a qui ja es veu a gust al grup, tot i que li falta empassar-se un xic de tinta de calamar i que li surti la ràbia que mostra la resta. Tot i això, l’Àlex i, sobretot l’Eugen, van estar pendents d’ell tota l’estona.
Ho vaig dir a la crítica del disc, tenia molta curiositat en com sonaria aquest “The Blackout” en directe, comptant que hi ha molta més presència de veus melòdiques i que, fins al moment, aquestes parts eren gairebé inaudibles en els seus concerts. Doncs sorprenentment bé, molt bé. Un Àlex amb el volum apujat que s’havia de controlar a les parts guturals i de no acostar-se massa a bafles i monitors, però que, per contra, per primer cop hem vist a un gran nivell a les dues vessants vocals. Aquí també hi ajuden les segones veus d’en David, sacrificat a estar gairebé tota l’estona rere el micròfon, però amb un molt bon resultat a nivell sonor.
També hi van ajudar els samplers disparats amb les veus femenines, com també alguna base més electrònico-industrial que marca aquesta nova etapa dels Morphium, ara en la direcció correcta.
Amb els dos guitarres força estàtics per motius diferents semblaria que l’espectacle visual se’n ressentiria, però amb un Àlex Bace… com de costum, llençant-se al públic, cantant per allà al mig, sense parar d’una banda a l’altra, i un Eugen que semblava posseït per la seva pròpia música, no van tenir problema i no van ser l’excepció de la nit en quan a posada en escena.
També van tirar de presentar el nou cd amb una sola excepció que va servir per dues coses, per mostrar a qui no ho sabés que la Laura ja no forma part del grup i per agrair al seu productor l’ajut en la gira xinesa.
Molt bon concert dels Morphium que per fi han aconseguit que les cançons del disc quedin reflectides al directe, i no era fàcil.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per acabar el festival, van sortir els Shouting Last, bé, van sortir i van tornar a marxar, gairebé, amb un dels concerts més curts de la nit, també perquè s’havia fet tard per als horaris de la Mirona.
Els havíem sentit però amb un so horrorós i no ens vam atrevir a opinar, i més donada la veterania dels membres del grup, Rober, Pep González, Albert Xifra i Enric Ramos.
Doncs tampoc és que s’allunyin massa de la primera impressió que en vam tenir… amb millor so, això sí, i uns músics que claven tot el què volen fer… però… musicalment no em diu absolutament res.
Modern Metal, Metalcore, Groove, un puntet industrial… però no sé si és la mescla, sóc jo que ja he escoltat massa d’aquest estil, o realment les cançons no tenen vida, no transmeten. Apostaria per la mescla, i que s’han de reordenar o repensar els elements que composen la música dels Shouting Last, ja que els temes més grooveros, molt diferents de base respecte als més metalcoreros, entraven força millor.

Final un punt agredolç per a un festival que va complir en general amb totes les expectatives i més.

Lluís