346223-emp

Fa ja temps, la banda es definia (i amb raó) com a un grup de “gòtic d’estadis”, amb un rock metall gòtic replet d’himnes amb el seu segell més personal.
Al 2013 va començar a canviar la cosa, quan van editar aquell disc tan fàcil de pronunciar com era el “Nimmermehr”, tornant-se més intimistes i ja amb només un parell de singles/himnes com eren “Heile, Heile Segen” i “My Deal with God”, ambdues menys èpiques del normal.
Després va arribar aquella cosa aquell disc rar il•lògic que se sortia dels seus propis esquemes, el “Terlingua”, amb una imatgeria de l’oest que no quallava, i amb singles com “Never-Ending Love Story”, però ja sense himnes.

I ara ens presenten aquest “Together Till the End”, on es confirma que hem passat del “stadium gothic rock” al gòtic “en pétit comitè”.

L’originalitat brilla per la seva absència, i passen a buscar col•laboracions que fins al moment no necessitaven, i que tampoc aporten res, com és el cas de Ronan Harris dels VNV Nation, la veu del qual no serveix molt de contrapunt a la de Martin Engler. Després tenim a dos iaios, Joachim Witt i Tilo Wolff, que sí, la seva veu és bastant diferent a la d’Engler, però no és que estiguin al seu millor moment… ni en el dels seus darrers 20 anys de carrera.
I després tenim a en Chris Harms (Lord of the Lost), que sí, la seva veu és diferent, i sí, està al moment més dolç de la seva carrera musical, però ja se’l coneix com al “Bjorn Speed Strid del gòtic”, que col•labora en totes bandes.
Per si no fos poc, ens “regalen” un segon disc amb remescles (oh, sorpresa, en els últims dos anys gairebé no s’ha fet això) i algun tema en directe o en la seva versió demo (aquí la moda ja es remunta al primer recopilatori dels 200 que tenen Scorpions editats, allà pel paleontolític superior).

Necessiten una altra reinvenció com la que va precedir a el “Viva Hades”, on es va buscar a un nou bateria (nova, en aquest cas), un baixista, i el bateria va passar a ocupar el lloc del mort Miky Mono, donant pas al que va ser l’època daurada del grup. No dic que calgui matar a ningú (o que sigui del tot necessari), però cal intentar donar-li la volta a això, buscar com poden tornar a crear himnes, en lloc d’anar-se apagant a poc a poc, disc a disc.

Lluís