dangerkids_-_blacklist__album_cover

Hi ha quelcom que no em quadra, si a la portada posa “TH S IS T I BL CKL ST_ D NGERK DS”, per què el disc es diu “Blacklist_” i no “This Is The Blacklist_”? Hi ha alguna nova moda entre numetalers i posthardcorians que jo no conegui?

Bé, deixem de costat els dubtes existencials íntims i parlem d’aquest segon disc dels americans Dangerkids. Del seu disc de debut, en destacàvem la ràbia i força que desprenien totes i cadascuna de les cançons. Us seré sincer, més de la meitat d’aquell disc segueix a la reproducció aleatòria del meu cotxe, i segueixo gaudint quan en sona alguna.

Dèiem en aquella crítica que no sabíem si és que els seus pares els obligaven a menjar verdures i sopes, i en aquell disc van expressar tota la ràbia continguda. Doncs ves tu per on, que no encertéssim en una de les nostres divagacions alcohòlico-metafísiques.

En aquest segon treball dels d’Ohio ha desaparegut la major part d’aquesta ràbia i força, la qual cosa provoca que passin a reafirmar la imatge que tot aquell de més de 16 anys i mig cervell té d’un grup de post-hardcore: ninyatus modernillus cridaners i amonyardats.

Sí que de tant en tant rapegen una mica o tenen alguna base més potenta que les bandes típiques de post-hardcore. Però ja no són aquella banda de hardcorins amb nu-rap metall, ni de lluny.

Amb aquest disc ja no hi havia ràbia continguda, ja, els seus pares els han portat a sopar al Mc Donnalds per celebrar l’èxit del seu primer disc, i aquí tothom està content i feliç, o almenys és el que desprèn aquest segon treball, a anys llum del seu debut.

Lluís