Si poguéssim classificar la música rock/metall com a poesia, sospito que no tindríem masses problemes en anar assignant categories als grups. Els hardrockers més acedecerians serien apariats senzills a la vegada que enginyosos, el metall progressiu serien sonets alexandrins i el avantgarde seria com a estrofes de rima lliure. I així podríem seguir.

I on categoritzaríem un nou cd dels italians Labyrinth? Doncs vindria a ser un Rajoy improvisant després d’una pregunta incòmoda, imitant a Martes y Trece parodiant a Gloria Fuertes, és a dir, fora de lloc, sense gràcia, però que ens entendreix una miqueta el cor quan recordem aquell primer moment en què ho vam viure.

Després del seu totalment passable “Return to Heaven Denied – Part II” de fa ja 7 anys, pensàvem que per fi s’havien rendit i ho havien deixat, però no, ens arriba aquest “Architecture of a God” on un grup de power o power-progressiu, no fa power, pocs són els temes que podríem incloure en quelcom similar al power-progressiu, ja que tenim la meitat de temes que vindrien a ser metall melòdic, i l’altra meitat, hard rock (algú que em busqui alguna cosa de metall a “Still Alive”, “Someone Says” o “A New Dream”).

Total, que tornen amb un altre disc del que l’única cosa que destacaríem és que Labyrinth ja no sonen a Labyrinth, i que si van per aquest camí, val que en Rob Tyrant molesti menys que en Fabio Lione, però no és cantant per no fer agudets.

Lluís