Resultat d'imatges

Des de la seva formació al 1985, la banda americana liderada per Jon Schaffer ha col.leccionat molts èxits i crítiques, grans moments i no tan bons, discs de gran inspiració compositiva i altres amb més vist res de bo a tenir en compte. Amb més de 30 anys de trajectòria professional com a Iced Earth, Mr Schaffer ha editat 12 discs i ha aconseguit fer passar per la seva banda un total de 23 músics, algun dels quals ha vingut, ha marxat, ha tornat i ha tornat a marxar. No està malament, no?

Per mi Iced Earth és una de les millors bandes de Thrash Metal de la historia, sense cap mena de dubte la meva preferida, tot i els seus daltabaixos. El combo Barlow/Schaffer és, o almenys ha estat, impressionant mentre ha durat. Tim “Ripper” Owens substituïnt a Matthew Barlow a la veu, no va ser massa ben vist per la majoria, però la veritst és que va fer un més que digne paper en el grup.

Però s’ha de deixar enrere el pasat, ja que la nova era dels Iced Earth és amb el relativament jove Stu Block a la veu, des de ja fa 6 anys (3 discs ja amb aquest “Incorruptible”). Stu és un gran cantant (al senyor Schaffer no se li pot negar el seu sempre encert en l’elecció dels cantants) i diria que està vivint el seu millor moment vocal, però lamentablement està coincidint amb el pitjor moment de Schaffer, tant de salut, com d’inspiració compositiva i probablement també de morivació. Iced Earth no són el que eren, van clarament de capa-caiguda. De tant en tant algun tema digne, potser algun amb canya i un record de l’energia que aquesta gent desgranaven en un passat, però tot forma part més de la nostra imaginació i record que de la crus realitat. Tots ens fem grans i Iced Earth també.

“Incorruptible” se’ns presenta amb una interessant portada, un més que notable treball vocal d’Stu i una interessant aportació a la guitarra del nouvingut Jake Dreyer. I això és tot. Al menys tot el bo que aporta aquest disc. A mi no m’ha arribat a agradar cap tema. Un disc buit, sense idees, sense singles, sense força, sense feeling. Un disc molt lineal que està molt lluny de ser quelcom digne de recordar, lluny del que alguna vegada va arribar a ser aquesta banda, fins i tot d’intentar tornar-ho a ser. Un disc en el que si trobes quelcom interessant no deixa de ser algun riff més que reconegut i típic de Schaffer. Un disc, en definitiva i com he dit abans, buit. Un disc que em fa pensar mentre miro la portada que la mascota cremada dels Iced Earth que hi apareix, no deixa de ser un reflexe de l’energia de la propia banda: crucificada i cremada… sacrificada.

Sergi