Ens trobem amb dos grans blocs temàtics a considerar:

  • El festival: Fa uns anys que s’han popularitzat els festivals d’estiu en pobles de la Costa Brava. Si haguéssim d’etiquetar-los ho tindríem fàcil: #mediterràniament.
    Fins ara, jo estava acostumat a que un gran concert de Rock a l’aire lliure estigués caracteritzat per: borratxos dormint sota un Food Truck, parelles fornicant sobre la gespa, cervesa voladora, hamburgueses barates farcides amb mostassa radioactiva, heavys trallant pels racons… El que m’he trobat en aquesta ocasió ha estat: exposició de cotxes Mitsubishi, zona Chill Out (feta amb palets de fusta, com no), seients numerats, acomodadores, cambrers servint mojitos i copes d’un vi que es veu que maridava amb el concert… Res a criticar, jo també m’estic fent gran.

  • El concert: En Loquillo és un gran frontman (fa més de dos metres d’alçada), i la gent se l’estima, però li falta alguna cosa… Estem cansats d’anar a concerts de grups nacionals i internacionals en què el cantant no para de repetir el nom de la ciutat o país en què està tocant (depenent de la memòria i del grau d’alcohol en sang). Per la seva banda, a en Loquillo li era igual estar tocant a Roses que a Canapost. No sé… un “hola”, un “adéu”, un post-it a la nevera… algo. També he de dir que m’he tornat molt fan de les seves postures de rockstar. És una mena de barreja entre Camilo Sesto i Julio Iglesias (Sí! Fa aquell gest tan brutal d’ajuntar les mans com si estigués resant mentre mira a terra i somriu!).
    Musicalment, el concert es va dividir en dos parts força diferenciades:
    El concert va començar amb una intro gravada molt èpica que haurien firmat els mateixos Summoning. Per un moment vaig pensar que no ens haguéssim equivocat i ens estiguéssim colant en el festival Saurons del Món. La primera meitat de set-list, la vaig gaudir molt més del que m’hauria imaginat. Loquillo i companyia van descarregar un bon grapat de bons temes que jo no havia escoltat mai. Alguna d’aquestes cançons les podrien haver firmat tranquil·lament uns Uzzhuaïa. Fins i tot es van despenjar amb algun tema de Rock una mica més psicodèlic amb uns teclats molt encertats que ens van deixar molt bones sensacions.
    El segon bloc va estar protagonitzat per temes de Rockabilly i Soft Rock que ja no em van interessar tant i, sobretot, pel seu particular “Greatest Hits”. Sí, va ser una mena de “Yo también fuí a E.G.B.”, amb totes les cançons que sonaven a la ràdio quan jo era petit. Va ser el moment en què el públic es va aixecar de les cadires per demostrar la seva rebel·lia contra el sistema impedint-me la visió de l’escenari. Evidentment vaig haver d’unir-me a la rebel·lió.
    Bon concert
    , en termes generals, en un espai perfecte per aquest tipus d’esdeveniments. Només em va faltar un Mojito i un Mitshubishi.

P.D. El copyright de la foto és meu. Que no se n’aprofiti la Rolling Stone ni cap revista d’aquestes.

Ivan Cateura