Eoront

Crec que sempre he estat una mica vegà amb això del Black Metal. Bé, potser una mica “fruitarià” amb tendències “eubiòtiques” i amb alguna simpatia cap a la comunitat “lacto cerealiana”, però vegà al cap i a la fí… o crudivegà, o algo.

El cas és que si em poses al davant un entrecot sagnant de l’estil Darkthrone, ja me’l menjaré, però em costarà una mica de digerir. En canvi, alguna cosa menys “raw”, amb teclats, melodies èpiques, atmosferes, estructures Prog… tot això ja em fa pujar la bilirubina a marxes forçades.

Aquesta banda siberiana de nom poc senzill de retenir a la memòria, té molt de tot això, és a dir, té molta salsa. Si obviem una innecessària intro de tres minuts i mig, la resta del disc és pur espectacle piro-musical.
Escoltar el tema “Two Worlds”, amb un blast beat poderós, melodia èpica de teclat i molta atmosfera ja t’obliga a aturar màquines i prestar atenció. Ens podria recordar als inicis d’Emperor o l’època més èpica de Satyricon. Però Eoront no es conformen amb això, també saben jugar amb alguna sonoritat més experimental que podria beure dels inicis d’uns Arcturus i amb cosetes més vikingues que podrien recordar als inicis d’Enslaved. Sí, efectivament, totes les referències són molt bones i pertanyen als inicis de bandes glorioses.

Potser m’estic passant de positiu amb aquest segon àlbum d’Eoront, però m’ha sonat a glòria, a una barreja de moltes coses que em van marcar molt en el seu moment i que han esdevingut atemporals, tot i que les seves respectives produccions puguin sonar molt primitives. Apunteu-vos el seu nom.

Ivan Cateura