Temple Of Void

Segur que algun cop t’has imaginat que te’n vas de vacances a Louisiana, en un d’aquests bonics poblets de la conca del Mississippi. En arribar, et mors de ganes de tastar les mítiques gambes criolles i el no menys mític bol de sopa de tortuga, i et dirigeixes al primer local que trobes.

En entrar, descobreixes que és nit de concert, i que està tocant la banda de música Cajún del poble, donant-ho tot amb els seus violins i acordions. Després d’un parell de bourbons, tens la sensació que la Stella Jean, la noia més bonica del poble, t’observa mentre comenta alguna cosa a les seves amigues, la Lula Jean i la Sophie Jean. Després de prendre un nou bourbon, et fas el valent i la treus a ballar. En el fons del local, assegut, hi ha el germà de la Stella Jean, en Bobby Joe, i no sembla estar gaire content.

El concert s’acaba, i decideixes sortir al porxo a fer una cigarreta i prendre una mica la fresca mentre decideixes quina serà la teva propera acció.
Amb la Stella Jean i el seu generós escot encara al cap, notes que un dit índex pressiona dues vegades sobre el teu omòplat dret. Et gires, i sense temps a veure res, notes com bona part de les teves peces dentals surten volant acompanyades d’un vibrant soroll metàl.lic. Perds el coneixement.

En tornar a obrir els ulls, notes que alguna cosa no va bé. De fet moltes coses no van bé: tot és fosc, l’ambient està carregat d’un nauseabund olor a aigua estancada, i notes que no estàs sobre sòl ferm, el teu punt de recolzament es balanceja.
Els teus ulls comencen a distingir la silueta d’uns xiprers i el soroll aquós d’alguna cosa que s’està bellugant a prop teu.
Poc a poc et vas fent a la idea de quina és la teva situació: et trobes sol, sense dents i molt adolorit, damunt d’un bot sense rems ni motor, enmig d’un pantà. Bé, de fet no estàs del tot sol, el soroll de criatures inquietes movent-se a prop teu cada cop és més evident.
I després sents un so humà. Algú està rient. Distingeixes la llum d’un fanalet de gas, i ràpidament saps a qui pertany. És en Bobby Joe.

El viatge musical que ens proposen Temple Of Void amb el seu segon àlbum és exactament així. Claustrofòbic, brutal i cavernós. Una mescla del Death i el Doom Metal més pesat i primitiu que et puguis imaginar. Molt recomanable.

Ivan Cateura