De Sud-àfrica no és que ens arribin masses discos, que diguem… però alguna cosa hi ha. Fins ara teníem a uns dels cracks del post-grunge (encara que després facin cds de grunge o de rock metall alternatiu), Seether, i poc més. Doncs a l’altra punta de Sud-àfrica, a Ciutat del Cap, apareix aquesta gent que fan rock experimental.

En aquests moments, els progs ja han aixecat les orelles i s’estaran preguntant “haurà volgut dir rock progressiu, no?”, doncs quasi que no. Si el rock progressiu es caracteritza pel jugar amb les escales i moviments, l’experimental va més enllà, buscant no solament sorprendre’ns, si no també descol·locar-nos. Després, tindríem allò anomenat crossover que seria una mica el mateix, però ficant-hi tot el que se’ls passi pel cap, com els gin tonics d’ara, que has de mirar el rellotge per saber si t’estàs prenent un gaspatxo o un combinat.

La cosa és que Dustland Express estarien una mica en terra de ningú, tenint una mica de crossover quan fiquen detalls i recursos més cabareteros o propis d’un musical de Broadway, i bona part de progressiu en cohesionar les seves cançons. Però aquestes cançons comencen d’una forma o una altra, i van mutant progressivament o de cop per acabar sent quelcom totalment diferent.

Són una cosa estranya, i tenen temes que després de vàries escoltes segueixo sense entendre (en aquest moment els progs més trues s’han posat a buscar el cd com a bojos), però bona part del disc em sembla sublim en quan a sonoritats, detallets, canvis i, en definitiva, resultat final d’aquestes cançons.

Lluís