Al costat d’Scorpions i els seus recopilatoris, Marilyn Manson és del més rendible de la música rock-metall dels darrers 25 anys. Us podrà agradar o no, però no em negareu que haver tret 14 discos d’estudi, dos directes i que la majoria d’ells siguin grans èxits quant a vendes, no és quelcom a tenir en compte.

I més si comptem que de la seva discografia de més de 200 cançons pròpies, a la majoria ens sonen solament tres temes propis com “The Nobodies”, “Tainted Love” i “The Beautiful People”, i dues versions, “Personal Jesus” i “Sweet Dreams”.

No és moc de pav  ser un referent musical amb cinc cançons, dues de les quals, no són ni teves. Ara direu: “exageraaaaaat”… val, digueu-me de memòria el nom de cinc cançons seves que no siguin les dites i després compareu si podríeu dir-me de memòria el nom de 10 o 20 cançons de Metallica, U2 o Maiden encara que no en sigueu fans…

I és que aquest personatge s’ha ficat en l’imaginari col·lectiu a través dels seus performances i escàndols com si, a més de moltes altres coses, fos un gran músic… quan, com a molt, ens treu un single i un tema passable per disc.

I he dit això de “com a molt” perquè altres vegades, ni això, i aquest és el cas que ens ocupa, aquest “Heaven Upside Down” en el qual he perdut molt temps, en revisar-ho sencer tres vegades de dalt a baix, primer buscant el single, després, buscant alguna cançó passable, i no trobant més que avorriment conceptual sota un so pseudo-industrial.

Lluís