Harakiri for the sky

Sospito que deu haver-hi algun estudi científic capaç d’explicar el perquè la gent absurdament feliç té la mateixa capacitat creativa d’un mandril epilèptic, mentre que els individus que van plorant pels racons, són capaços de crear magnes obres. Mai he vist que ningú que vesteixi xandall amb cadenes d’or, i gravi videoclips envoltat de noies lleugeres de roba dins d’un descapotable que dóna bots, crees res que no fes sagnar de pena l’oïda humana.

Doncs bé, enmig d’aquesta trista realitat, ens trobem els Harakiri For The Sky. Si el seu nom no és prou trist, aquesta banda austríaca ha editat discs com “Aokigahara”, que és com s’anomena el famós bosc dels suïcidis situat al Japó, “Trauma”, poca cosa a afegir, i ara contraataquen amb “Arson”. I, efectivament, la magnitud de la seva depressió existencial és proporcional a la qualitat de la seva obra.

El que sí ha estat capaç de confirmar-nos la comunitat científica és que aquest nou àlbum dels HFTS és, en paraules textuals del seu portaveu, la p*** en vinagre. “Arson” sona com una grandiosa barreja entre la sonoritat de Novembers Doom, Katatonia, i els desapareguts Agalloch. En resum, una mena de Doom/Black/Green Metal. Tot molt entenedor.

Contràriament al que pot semblar enmig de tanta depressió i tristesa, “Arson” és un disc molt dinàmic, sense massa espai per als moments contemplatius, com en els grans moments de les bandes citades anteriorment. La hora i sis minuts de durada es fan curts, i és que cada tema té prou entitat com per generar interès per si sol. Ara mateix no puc parar d’escoltar “Tomb Omnia” i “Stillborn”, però estic segur que d’aquí a una setmana la cosa pot variar cap a una altra banda.

Esperem que mai els toqui la loteria. Això de viure en una depressió permanent els va prou bé.

Ivan Cateura