Benvinguts a aquesta segona versió de la crítica del sisè disc dels americans, després que la primera fos censurada per l’equip de revisió de textos del programa i ens obliguessin a assistir al curset de 140 hores de Recursos Humans per saber què podem i què no podem dir.

Pel que es veu (i és que hem après molt en el susdit curset), a un gordo ja no se li pot dir gordo ni persona d’ampli espectre, cal dir-li obès encara que sigui una paraula que ningú mai usi per voluntat pròpia. També es veu que els acudits per fotre als que estem calbs en pla “no tindràs un pèl de tonto”, a part d’estar passats de moda, també fereixen sensibilitats.

Per tot això, en lloc de dir que els Three Days Grace s’han amariconat o amonyardat, hem de buscar mots o símils que no afectin a col·lectius existents o imaginaris, així que cal buscar metàfores o dir que els ha picat el mosquit del virus 30STM.

La cosa és que el disc comença de forma esperpèntica, i fins al sisè track, tenim la sensació d’estar escoltant quelcom que només escoltaria una adolescent histèrica i el seu pagafantes de torn (els pagafantes són un col·lectiu?). I a partir d’aquí, millora lleugerament, encara que ni s’acosten al grup de metall alternatiu que van ser en el seu moment, més aviat estaríem parlant d’uns Nickelback passats pel filtre d’en Tinky-Winky després de menjar-se un unicorn de cotó de sucre.

Per això, sí, hi ha temes vomitivament edulcorats i d’ altres més lleugerament escoltables, però a veure qui s’atreveix a escoltar-los-hi perquè et vingui la neboda empollona de torn, filla d’aquella tia repel·lent a la que sempre esquives, a dir-te “Òndia, també t’agraden els Three Days Grace?”

Lluís