Els The Dead Daisies comencen a ser una mica com els Ñu però en la seva versió australiana: sembla ser un cementiri de músics clàssics, en només 4 discos i amb prou feines 5 anys d’història, ja han passat per aquí en David Lowy (el creador o jefesito), Richard Fortus (Guns N’ Roses), Jon Stevens (INXS, Noiseworks), Darryl Jones (The Rolling Stones), Dizzy Reed (Guns N’ Roses), Marco Mendoza (Thin Lizzy), Charley Drayton (The Cult, Divinyls, Cold Chisel), John Tempesta (The Cult), Brian Tichy (exWhitesnake), Frank Ferrer (Guns N’ Roses), Alex Carapetis (Nine Inch Nails), Clayton Doley, Jackie Barnes (Jimmy Barnes), Alan Mansfield, Doug Aldrich, Deen Castronovo i John Corabi (The Scream, Mötley Crüe).

Sospito que part del problema és pillar-se músics americans i haver d’anar a assajar a Austràlia, on resideix en David Lowy… i una altra part del problema és que la majoria de músics ja han donat tot el que podien donar de si mateixos.

Va començar sent quelcom alarmantment interessant, i més veient la mitjana d’edat, i que molts d’aquests músics ja solament destacaven en discos de versions. El seu disc de debut (homònim), ens va fascinar, i la seva seqüela, el “Revolución” també ens va agradar bastant, encara que ja tenia menys singles destacats.

A partir d’aquí, es va notar l’absència dels gamberrillos de la banda, els que venien de The Cult i Guns’n’Roses (sí, en John Corabi va passar per Mötley Crüe, que alguna cosa se li podia haver quedat, ni que fos una miqueta de pols sota el nas, però sembla que no va ser així), i ens hem quedat amb membres de hard rock clàssic que… bé, doncs va i fan… hard rock clàssic.

Sense l’espurna d’antany (el que és, de fa 4 o 5 anys), segon disc amb cançons que no passen de “correctes” (que és un eufemisme per no dir “toquen bé però m’avorreixen”). Potser haurien de considerar destinar part del que es gasten en bitllets d’avió en drogues, putes i festes, segurament ells s’ho passarien millor i, potser, de rebot, nosaltres també.

Lluís