Personalment, els vaig descobrir amb el seu anterior cd, “Atlas”, i em van encantar. De fet, són d’aquells discos que te’ls vas escoltant i cada vegada t’agraden més i trobes més cançons molones.

Però aquest 2018 està essent un desastre per a la música, que si grups que se separen per voluntat pròpia o perquè els persegueix el FBI, discos passables o dolentíssims de grups ja de renom que venien d’editar diversos treballs d’alta qualitat, etc… I Fear of Domination no són cap excepció dins d’aquest desastre.

D’uns temes de metall industrial originals, frescs i enganxosos, hem passat a uns temes amb gent cridant, sense sentit la majoria de les vegades.

Ara podeu titllar-me de masclista i/o de anti-hipiòs (tot i que el percussionista Miikki Kunttu vagi més de hípster modernillu, cosa que no sé què és pitjor), però d’un disc a l’altre, l’únic canvi és que han contractat de forma definitiva a en Miikki per a les percussions i a una noia a les veus per no dependre de “guest musicians”.

A veure, d’una banda, el percussionista… en un disc de metall industrial on la meitat de les bases són programades… no li veig molt de sentit.

D’altra banda, contracten a la Sara Strömmer quan en l’anterior àlbum, Helena Haaparanta (Crimfall) els havia fet unes veus i uns cors puntuals que quedaven magníficament bé. I, què passa? Doncs que la nova vol protagonisme i canta tot el gutural i tot el melòdic. Resultat? Una mala imitació de Butcher Babies (que ja és dir).

Hem passat d’un disc cuidadíssim, amb les seves paranoies industrials (busqueu el tema “El Toro”), les seves melodies i amb cançons treballades i amb un bon resultat final, a un conjunt de temes replets de crits, soroll, ritmes que de vegades ni vénen al cas… bastant deplorable tot.

Lluís

P.D.: Deixo una pregunta a l’aire… Què és un percussionista? Algú que no va saber aprendre a tocar la bateria tant amb els peus com amb les mans o algú que no té diners per comprar una bateria sencera?