Ja m’ho diuen ja, que mai estic content amb res… primer vaig començar a criticar als Sevendust perquè s’estaven repetint i, ara que no es repeteixen i que han variat, em queixo que s’han suavitzat massa.

És veritat que els feia falta un bon canvi, però, encara que ni em vaig plantejar per on podrien canviar les tornes, no m’esperava que anessin per aquesta banda.

A veure, si busquem el significat original de l’expressió aquella tècnica que diu: “és que han madurat”, en la seva accepció referida al món de la música, subapartat rock-metall,  versicle onze, els Sevendust complirien al peu de la lletra aquesta definició: és un disc més íntim, les melodies prenen el protagonisme en detriment dels ritmes entretallats, etc…

És a dir, no és que s’hagin venut com molts altres, ni que s’hagin amonyardat com és ja habitual d’aquests últims mesos en masses grups… simplement… això, han madurat.

No espereu saltar com a bojos amb aquest nou disc, ara, quan hi ha una aturada, ja no tornen a arrencar de cop per poder fotre el típic salt obrint les cames de bat a bat, no… ara tornen a arrencar per baix i van pujant amb la calma.

Una vegada assumit això, el disc entra força millor que quan l’escoltes per primera vegada amb els anteriors discos dels americans en el cap… bones melodies, ritmes ben acoblats, etc… La transformació ha estat homogènia per tots costats i qualla bastant bé.

Dit això, a mi el disc se m’acaba fent un tant pesat i la miqueta de varietat que els faltava en anteriors discos, els segueix faltant ara, tot i que amb un so diferent.

Lluís