The Night Flight Orchestra “Sometimes the World Ain’t Enough” Nuclear Blast, 2018 [CAT]

Encara recordo com si fos fa pocs mesos, explicar i escampar les mil meravelles d’aquest projecte d’en Björn Speed Strid i Sharlee D’Angelo, i ara, sense previ avís ni vaselina, zasca, nou treball.

Nou treball que segueix la línia de tants i tants grups en els últims dos anys dels quals esperes molt i al final et defrauden. La sort amb The Night Flight Orchestra és que ha anat tan seguit de l’anterior, que tampoc no ens l’esperàvem. O sigui, que si ara agafen i ens diuen “noooooo, que ens ha passat com a Game of Thrones, se’ns ha filtrat el disc que no és el definitiu”… doncs, gairebé que m’ho vull intentar creure i m’espero un altre any a que el treguin en condicions.

Dit això, és dolent el disc? No, segueix sent retro-rock vuitantero-discotequero, amb els temes ben treballats i el so final que s’ajusta al que buscaven. Llavors, què ha passat? Doncs ha passat una cosa curiosa, ja que si algú et ve i et diu “et posaré un disc que et farà ballar com en una discoteca hortera dels 80”, tu, com a bon metalero, l’engegues a la merda. Després, et pica la curiositat i t’ho escoltes, i després acabes recomanant els discos de The Night Flight Orchestra a amics metaleros i no metaleros.

I per rematar la ironia de la història, vas, t’escoltes el quart treball dels suecs, amb l’esperança de trobar més temes bailongo-rocker-discotequeros, i quan resulta que aquest nou treball no produeix aquest efecte, doncs el critiques, com estic fent jo ara.

No sé si ha estat per les presses de voler treure un altre disc per aprofitar la tirada o que no estaven molt inspirats, però aquest disc, que no és dolent, queda molt lluny de la intenció dels tres anteriors. O sigui, tenen el so buscat però no el resultat, que és una música de ballaruca que no provoca ganes de ballar.

Ara sortirà el típic de “és que cal escoltar-ho millor, que no entens l’evolució, que si te l’escoltes bé si que hi ha bons temes”. Sí clar, exactament igual que els últims discos de Ghost, Avatar, Ammunition, Saxon, The Poodles, Audrey Horne, Asking Alexandria, Loch Vostok, Leave’s Eyes, Umbra et Imago, Moonspell, Shakra, Band of Spice, Pink Cream 69, Trivium, Sparzanza, Arch Enemy, Samael i tants d’altres d’aquests últims mesos dels quals, si dónes a triar a un fan entre un single de qualsevol disc anterior, a un single dels de l’últim, ningú dubtarà.

Lluís

Hi ha 3 comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s