Guns N’ Roses + Volbeat + Nothing More 01/07/2018 Estadi Olímpic Lluís Companys (Barcelona) [CAT]

I aquí estic, sense haver complert encara els 15 anys, completament enganxat a aquesta rebel i polèmica banda americana coneguda com Guns N ‘Roses, en el millor moment segurament de la seva carrera. Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona, ​​un estadi completament a vessar de gent, tots esperant veure sobretot als dos caps Axl Rose i Slash junts, desgranant tema a tema els grans èxits dels “Use Your Illusion” i del “Appetite For Destruction” . Això m’hagués posat la pell de gallina segurament si de veritat en el 1993, amb 14 anys i mig m’haguessin deixat assistir al que seria l’últim directe de la meva banda favorita a Barcelona abans de la seva separació. Però no va ser així, jo no hi vaig ser, i veure a Slash en solitari anys després, i també a GN’R només amb Axl Rose no va servir per compensar el meu buit emocional interior.

Resultat d'imatges de guns n roses barcelona

Però qui anava a dir-me a mi que just 25 anys després, tindria una segona oportunitat. Bé, de fet, probablement tothom sabíem que aquesta reunió s’havia de produir tard o d’hora, ja que la reunió de GNR seria una bomba d’injectar diners a indiscreció. Però doneu-me la llicència de plantejar això amb romanticisme. Qui m’anava a mi dir que tindria una segona oportunitat, encara que fos 25 anys després?

Nothing More i Volbeat van amenitzar el millor que van poder l’espera. Potser Nothing More no és l’estil més encertat per cobrir un grup de Hard Rock com Guns N ‘Roses, de manera que la gent que els va fer cas els va mirar, els va escoltar i suposo que van passar una bona estona. Li van posar ganes i amb el tros de so que van poder tenir, van tenir una gran oportunitat de donar-se a conèixer.

A Volbeat ja els coneixíem i és una banda de garanties. T’agradaran o no (a mi personalment fa diversos discos que ja no em convencen) però ja és una banda amb la seva pròpia reputació guanyada. El que sí que va quedar demostrat és que no tenen aquesta motxilla de temes per fer saltar i cantar als espectadors, de manera que, tot i que sonin bé i compactes, i puguin ser un bon entreteniment davant d’un gran esdeveniment, són massa plans i monòtons, i amb una estoneta ja és més que suficient.

Al gra, 21: 30h, l’hora D, 25 anys després. Només un dubte, la de sempre, hi haurà o no veu? Sempre el mateix dubte amb Axl Rose, una cosa que tothom ja ha assumit dins del pack. I apareix un tanc en les pantalles gegants disparant en un bucle de manera molt cutre no sé què i no sé on. Sí, durant 20 minuts … Sobrava, totalment. Els 20 minuts de retard que patim des de l’hora prevista d’inici fins als primers acords de baix de l’esperadísima “It ‘s So Easy”. I allà estaven, ells també 25 anys més vells, Duff, Axl i Slash, els 2 últims amb algun quilo de més, i el primer probablement el més respectat per l’edat.

Tots i cada un dels temes que un fan incondicional de Guns N’Roses voldria viure en directe van ser tocats en el Lluís Companys, en un concert carregat d’energia des del primer segon fins l’últim. “It ‘s So Easy”, “Mr. Brownstone “,” Nightrain “,” Sweet Child O ‘Mine “,” Live And Let Die “,” Do not Cry “,” November Rain “,” You Could Be Mine “,” Estranged “,” Civil War “, “Knocking On Heaven ‘s Door”, “Paradise City” … tots és tots. 3 hores d’una tirada, fins al bis, que ens va lliurar 20 minuts més de records acabant com és ben sabut amb “Paradise City”. Si s’em demana que sigui completament honest diré que sí, va ser un tros de CONCERTÀS (noteu les majúscules), amb un so descomunal, amb un Slash incombustible amb les seves Les Paul (i altres) i amb un Axl que ja no entona pràcticament res , però que, tot i que sembla que no té veu, es passa les gairebé 3h i mitja lliurant tot el que li donen les seves cordes vocals.

Què diré d’Axl? Bàsicament que ha guanyat en anys i quilos, i ha perdut l’entonació i aquella veu esquinçada característica seva. És difícil no reconèixer que brama més que canta, però amb 56 tacs (que ja no són els 31 que tenia en el 93), un paio que ho dóna tot sense reservar-se res, d’inici a fi durant més de 3 hores, és que té un bon parell d’ous, i cal admirar per això.

De Slash, res que no sapiguem ja. Ell al seu rotllo, amb els seus solos i recreant-se en si mateix una i una altra. És un espectacle i un privilegi veure-ho i sentir-ho. És cert que de vegades tenia més la sensació que estava en un concert de Slash en solitari amb Axl i Duff com a artistes convidats, perquè el protagonisme d’aquest amb els seus solos és fins i tot exagerat.

Duff, ha canviat poc, sap estar al seu paper secundari dins del grup principal, sense fer soroll i amb els seus minuts de glòria al capdavant del micro amb la punkarra “Attitude”.

De la resta, a destacar sense cap dubte el senyor Richard Fortus. És un tros de guitarrista que a més s’entén a la perfecció amb Slash. Comprèn i accepta el seu rol de guitarra secundari tot i saber que té qualitat per liderar una banda d’aquesta envergadura. I afortunadament també té els seus moments de protagonisme.

I després tenim a Dizzy Reed, que segueix en el grup a les tecles, al costat de la senyoreta Melissa Reese, que probablement si no estigués no crec que ningú ho notés massa. Franck Ferrer a les baquetes, compleix, però sense cap tipus de pena ni glòria. Per a mi, de les peces bàsiques la que més flojearía.

I després del breu anàlisi individual, el conjunt. Guns N’Roses podrien haver tornat i complir amb un parell d’hores de concert i anar-se’n al següent bolo al següent país, però estan d’alguna manera compensant aquests 25 anys d’espera amb més de 3 hores d’autèntic Rock & Roll, per a joves i no tan joves, per fer-nos vibrar als que ja tenim uns anys en el món rocker. Sí, és cert que una hora menys de directe hagués evitat alguns refredaments del públic (sobretot en els passatges solístics i de recreació personal de Slash) i hagués fet que ens anéssim d’allà calentets i flipant, però repeteixo, 25 anys després, per mi com si haguessin tocat 2 hores més.

El que sí que no em va semblar bé és l’abús de versions. Fins a 9 en un setlist de 31. I després els temes del “Chinese Democracy” que també s’ho podrien estalviar perquè a part d’Axl Rose, no hi havia ningú més a l’estadi que volgués escoltar-les o veure-les interpretades.

Conclusions doncs … tot i que segurament ho haguessin brodat amb menys versions i menys solos interminables de Slash, la veritat és que tots allí volíem veure el màxim possible a Axl i Slash junts i més del que ens van oferir crec que era pràcticament impossible. Es van currar 1 gran concert i van sonar extremadament compactes. Només falta ja que aquesta reconciliació duri prou perquè es plantegin editar un nou disc junts, i que els aparegui la inspiració compositiva. Compte si passa això que podríem tornar a tenir Guns N ‘Roses per anys. Gaudim doncs d’aquest moment, el que per a molts ja ha estat un somni fet realitat.

Sergi

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s