Sí, no han deixat les drogues, i dels creadors d’aquells grandíssims jocs de paraules com “Hellvetia” o “Déjà-Voodoo”, ens arriba el “Crystallizer”… Casi que millor callo.

El que sí comentaré és que fa temps que al programa de ràdio disposem d’una concorreguda nova secció anomenada “discos dels quals ens n’esperàvem més”, on podem punxar des de Machine Head a Moonspell, passant per grups d’estils tan distants com Foo Fighters, Ghost, Godsmack, Fear of Doomination, Band of Spice, The Night Flight Orchestra, The Dead Daisies, Arch Enemy, Adrenaline Mob o Monster Magnet, per posar uns pocs exemples d’una massa llarga llista.

I ara pensareu “Ah, t’esperaves més d’aquest disc i no ha complert les teves expectatives”… doncs no, perquè els Crystal Ball ja entren en la categoria de recent aparició al programa de ràdio de “grups dels quals et sorprendria un bon disc”, ja que portem des d’aquella magnífica tríada dels “Hellvetia” (2003),  “Time Walker” (2005) i “Secrets” (2007) en caiguda lliure, amb no més d’un o dos temes salvables, que no bons, per disc.

Aquest “Crystallizer” no n’és cap excepció, i el seu heavy rock no ens crida l’atenció en cap moment, els temes passen plans i monòtons, només fent-nos aixecar la cella amb “Crazy in the Night” perquè comença recordant-nos a velles èpoques on si que ens emocionaven, i “Death on Holy Ground”, tampoc per especialment bona, però sí que se surt dels estàndards del grup, una mica més fosca i pesada.

Amb aquest disc, els suïssos segueixen apostant per no intentar res que no sigui satisfer mínimament als seus fans més abnegats com fan Jorn, Axel Rudi Pell, Crematory o Marilyn Manson, sense ni tan sols provar de sortir del pou.

Lluís