On s’ha vist un especial de St. Martí on s’oblidin de felicitar als Martins del món? Doncs a Ràdio Vila-sacra, com no, al Paranoia Metal Show... és que anàvem molt liats entre telèfons i mosques que anaven morint i ressussitant.

IMG_20181111_201242.jpg

I ja que estem tope tecnològics (no en l’art de matar mosques, si no en el de ressussitar telèfons) us descobrim un dels grans enigmes de la història del programa: Per què tenim grup i pàgina al Facebook? Per què no només una de les dues coses? Eh? Què hay de lo mío, Ben Affleck?

Avui, amb l’inestimable ajuda del membre més recent del programa, en Post-Hardcore, us donem unes classes pràctiques de com calmar als nens petits que no paren de plorar, i és que heu de començar per una mica de Grunge melancòlic i, a partir d’allà, anar variant un xic musicalment. Un truc que de ben segur veureu reproduït en breu a TV3.

Passem ja a les novetats musicals d’aquesta setmana, que podríem dividir entre novetats destacades, novetats que passen directament a la secció de “discos dels quals n’esperàvem més” i els Flat Earth, que ells sols constituïrien aquesta nova secció de “puta merda de disc que ha tret un ex-Amorphis amb els nenazas de HIM“.

tenor.gif

Dins de les novetats destacades hi tindríem el nou directe dels Lacuna Coil, on tenim a un tiu que és un quiero y no puedo a nivell vocal i sexual, i la Cristina Scabbia que seria tot el contrari, i als Greenleaf, gent que es dedica a repartir estepicursors pels amplis deserts suecs a ritme del típic stoner suec del de tota la vida.

També aprenem que els Einherjer són en realitat el grup d’En Xavier, que deu ser un víking català com a mínim, i que els Lord of the Lost són uns grans especialistes en refregir coses.

I quan la semàntica es creua amb la música metal, aprenem que els Rotting Christ estan a un pas de fer monòlegs al Club de la Comedia, i que no són ben bé el mateix els Federal Charm que fan hard rock amb coros de missa de negres amants del soul, que el soul que tenen els Lucifer’s Child amants de les misses negres.

Dins de la categoria de “discos dels quals n’esperàvem més“, avui punxem com a novetats als All That Remains, als Architects i ens estalviem als Ten, perquè total, també hi tenim als Disturbed per aquí al mig.

Per compensar, tenim als Tribulation, que ens porten a pensar en el contrast entre discos bons i dolents, i pensem en fer-ne un recull a final d’any. I parlant de reculls, parlem de tot el que ha recollit interiorment la Kesha abans de col·laborar amb els The Struts.

Parlem de col·laboracions? Si? Doncs el nostre webmàster i habitual col·laborador avui comença la seva secció per la meitat, doncs decidim reestructurar la subsecció de la seva primera meitat de secció en una secció d’escollir subseccions.

DescriptiveGloomyFantail-size_restricted.gif

El què no podia faltar és la seva recomanació, i avui aquesta recau, de forma poc lògica, en els Shining… els suecs o els noruecs?  Els suecs o els noruecs?  Els suecs o els noruecs?  Els noruecs típics de California de qui, entre moltes altres dades, descobrim que és la mare del cantant qui posa títol als seus discos.

Ja que estem amb les seccions, avui, dins del mort de la setmana, tenim una pilota al pal, i un mort a mans d’uns moteros que podien ser amics o enemics, tot i que, després de sentir-lo cantar… considerem que fossin d’un bàndol o altre, cap d’ells seria amic seu.

tenor.gif

I és que avui ha estat un no parar, com grups de metalcore que feien el què havia de ser metalcore però ara fan coses com les que no han de fer fent metalcore, si és que fan metalcore… i ara dius, hostis, que se me lengua la traba, doncs sí, com amb els Slears.

Tot això i més, al programa d’aquesta setmana:

Aneu a descarregar-lo