Nomy no és cap grup, és el projecte del músic Patrick Marquardt, i més que un projecte, és la història de com ha canviat la indústria de la música. Al 2011 va ser nominat als Grammy sense que s’hagués editat res. I com és possible? Doncs perquè, des dels 15 anys, té un estudi casolà d’enregistrament, va fent cançons i, per aquell llavors, les pujava només a Spotify.

Més de 20 anys després, segueix sense editar per discogràfica ni a nivell físic, i continua traient discos auto-editats per les xarxes.

I què tal? Doncs força bé, és un bon compositor i músic de rock-metall alternatiu, els temes tenen ganxo, són variats, sonen frescos…

I el “però“? El “però” d’aquest disc vindria a ser tot l’oposat al què els trobem a la majoria de grups de rock metall alternatiu. Si la majoria de bandes d’aquest estil pequen amb una producció que no els sap treure el suc, o no aconsegueix que uns temes bons siguin, a més de bons, atractius per a l’oïdor, en aquest cas és tot el contrari.

Patrick peca de sobreproducció, de mirar-se mil i una vegades la mateixa cançó i anar fent arranjaments i afegint cosetes. El disc comença amb “RUN!”, i un toc d’autotune que no molesta de per sí, però que, afegit a la resta d’efectes, la deixa molt artificial, quan podria ser un bon tema directe d’aquests que t’impacten tot de primeres.

El mateix succeeix amb “Noctorius” i alguna altra cançó, que amb la meitat de recursos i efectes, hagueren sonat més naturals.

Però bo, els temes funcionen i estan ben executats, és la nova generació de la música, tant en el seu so com en la seva distribució.

 Lluís