Bring Me The Horizon “Amo” Sony Music, 2019 [CAT]

A veure, cal anar buscant un nom ja i, quan el tinguem decidit, fer neteja general a totes les bases de dades on Trivium i Atreyu apareixen com a Metalcore, Amaranthe com Modern Metall i ja, com a colofó final i premi a l’acudit de l’any, Bring Me The Horizon surten sota l’etiqueta de Deathcore… Potser en els inicis de tots ells podien haver semblat tocar una cosa similar que s’acostava a aquests estils, però en aquests moments, res hi tenen a veure.

Ara direu: “Monyes Metall, Monyes Metall“, sí, també nosaltres ho havíem pensat, però molts glamies podrien sentir-se ofesos… en comparar-los amb grups com els propis Bring Me The Horizon, i alguns dels glamies que fa temps van deixar enrere les malles de colors fosforitus, encara mantenen certa dignitat… una miqueta, almenys.

Però, i el disc, què tal? Doncs així, en termes tècnics i difícils de concebre en totes les seves accepcions i connotacions per a la gent normal i corrent, el definiríem com “una puta merda“, disculpant-nos ja per avançat davant del col·lectiu de persones que presten serveis sexuals per haver-les comparat amb aquest disc.

Després d’una intro d’aquelles sense cap sentit d’existir, ens trobem amb “Mantra“, tema amb alguna guitarra que entraria dins del pop-rock alternatiu comercial, però mig acceptable. A partir d’aquí, es tornen les bases programades per a oferir-nos un pop força vomitiu, desapareixent també qualsevol instrument de cordes en algunes d’elles.

A “Wonderful Life” un riff de guitarra obre la cançó i ens dóna certes esperances, però la cançó es converteix en un pseudo-rap d’aquests que ens tenen farts últimament, on la base és rap metall, però el pavo recita sense tenir ni puta idea (perdó una altra vegada al mateix col·lectiu) de rapejar.

A partir d’aquest track, alguna cançó podria arribar a considerar-se pop-rock alternatiu, però el que predominen són intros i bases poperes de programació electrònica (el típic d’un grup de Deathcore, anem).

I després veiem el Facebook ple de gent que es lamenta per músics que moren arribats a certa edat… a veure, aquests ja han fet el que havien de fer i, si ho han fet bé, el seu llegat ens restarà aquí. El que em preocupa és per què no hi ha més gent lamentant-se de que grups com aquests continuïn editant discos…

 

Lluís

 

 




Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s