Haig de reconèixer que, tot i que tenia certa simpatia per Blood, no em vaig assabentar que en Javier Oriente havia evolucionat fins a aquest altre grup per a seguir amb els seus discos de metall industrial, així que no sé què dir-vos dels dos anteriors discos que han tret.

El cas és que a tots els que vam escoltar als Blood se’ns van quedar gravats al cap com “aquell grup que imita a Rammstein“, tot i que el seu millor treball fora, de lluny, el Seppuku i tingués molt més dels finlandesos Turmion Kätilöt que dels alemanys.

Dit això, i sabent que a molta gent es va quedar amb la relació de Blood i Rammstein, no pots acabar una de les primeres frases de la primera cançó del teu disc amb un “Du Hast“… ja condiciones l’escolta de tot el disc a veure quant s’assembla aquest altre grup als de Lindemann.

Intentant mirar més enllà i fent una mica oïdes sordes a tot el que sona a Rammstein, que n’hi ha força, veiem com aquests valencians segurament beuen més del Neue Deutsche Härte, es pronunciï com es pronunciï la cosa aquesta, incorporant-li una veu femenina melòdica, trencant-nos els esquemes i presentant-nos quelcom interessant que va més enllà d’una còpia d’alguna cosa.

Al costat del rammsteinià i del què hi ha del Neue Deutsche Härte, trobem també metall alternatiu, unes vegades més dissimulat, unes altres, com el segon track del disc, “The Game“, prenen tot el protagonisme deixant el vessant industrial del grup com una mera anècdota.

Disc que sona bé i que empra la veu melòdica de la Estefania com a fil conductor entre els diferents estils dels quals fan ús, encara que estaria millor sense tanta influència descarada i potser uns temes musicalment més homogenis entre si.

Lluís