Amb aquesta merda de nom (i ara direu “pitjor seria dir-se Remache“, però els Remache no proven “hacer de reír”, almenys abans d’escoltar-se cap cançó seva), trobem a un quartet de Nova Zelanda, aquest país d’on surten munts de grups d’stoner com… D’Angerous, per posar un exemple així com a l’atzar.

La cosa és que, malgrat aquest nom de grup que fa mal a la mirada, musicalment no estan malament, tot i la seva curta experiència (es van presentar en societat amb un single al juny de 2018), el seu so és de grup ja madur, i no precisament d’aquests que porten 20 anys intentant treure alguna cançó bona i encara no ho han aconseguit.

D’Angerous sonen molt bé i, potser més important encara, mantenen un bon nivell al llarg de tot el disc, és a dir, que no han tret un parell de singles i omplert la resta amb palla.

L’únic “però” és que s’han gravat el disc ells mateixos i es nota, no per la qualitat de so, que està molt bé, si no perquè aquí, un bon productor d’stoner hagués canviat algun ritme, fet alguna “paradinha” estratègica, etc… per a aconseguir uns temes un xic més atractius a una primera escoltada, que és el que necessita un grup debutant.

De totes maneres, donant-li més d’una escoltada, és un disc que no té res a envejar a grups més coneguts del gènere, i menys en un moment on gairebé ens conformem amb qualsevol cosa, en pla “bé, no és el seu millor disc, però vist els que han tret aquests últims deu anys, no està tan malament”.

Lluís