Slash feat Myles Kennedy And The Conspirators + Bishop Gunn – 12/03/2019 Sant Jordi Club (Barcelona) [CAT]

Saul Hudson, més conegut per tots com Slash està d’enhorabona. El que ha estat mundialment conegut per trencar barreres en els noranta com a guitarrista solista de Guns N ‘Roses està vivint als seus 53 anys d’edat, una segona joventut, la qual sense cap dubte està gaudint i aprofitant. El seu projecte en solitari completament consolidat ja amb Myles Kennedy i The Conspirators, el seu nou disc “Living The Dream” amb els esmentats, el seu retrobament amb la seva original banda Guns N ‘Roses amb gira mundial inclosa, l’anunci que probablement hi haurà també nou disc amb Guns també … Un no parar de treball i emocions que crec que era difícil de vaticinar fa uns anys però que Slash està afrontant amb energia i professionalitat, i que sens dubte ha de formar part d’aquest somni que en el títol del seu últim disc en solitari descriu que està vivint.

Bishop Gunn van ser anunciats pocs dies abans com els teloners del concert. Desconeguts per a molts i també per a mi, van saldar mitja hora de meritòria actuació. Grup compacte en escena, que van desgranar els temes del seu fins ara únic treball i que van amenitzar l’espera dels que anàvem esquivant els repartidors de cervesa que intentaven colar-se per llocs impossibles entre la gent que érem davant l’escenari. Bishop Gunn fan un Rock sureny bastant bo però que freguen la pesadesa allargant els temes en excés. És un grup que per una estona estan molt bé però que més de mitja hora s’haguessin fet molt pesats a causa de la llarga durada dels temes presentats. Això sí, reconèixer que van sonar fins i tot molt millor que el concert estrella de després i que, encara que ningú estàvem molt per la labor, van aprofitar bé la seva oportunitat a la capital catalana.

20190312_221455

Després de la retirada de material dels Bishop Gunn i els últims preparatius per a l’actuació estel·lar, puntuals van sortir a escena The Conspirators, Myles i Slash amb el riff inicial de “The Call Of The Wild”, tema que obre el disc que venien a presentar-nos . No cal confirmar que el públic (al voltant d’unes 3.000 persones) es va lliurar des del primer segon que va veure aparèixer el barret de copa i les ulleres de sol fosques amb la Gibson Els Paul, i que no van parar de mirar-lo i admirar-lo ara que tenien oportunitat de veure’l d’aprop (amb Guns N ‘Roses a l’Estadi Olímpic érem uns 50.000 i la proximitat queda una mica en dubte).

El però més destacable de les més de 2 hores d’actuació va ser el so. Desconec per què, però tot i que tampoc era proper al drama, alguna cosa no acabava de quadrar bé i desconcertava ja que els teloners realment van sonar fins. Slash va liderar la seva banda des del costat dret de l’escenari (respecte al públic), sense parar de moure’s, saltar, posturejar i sobretot gaudir. Sí, encara que això sigui totalment subjectiu, vaig tenir la sensació que Slash gaudia de veritat sobre l’escenari. Aquestes coses es palpen, quan els solos, riffs o simples acords d’acompanyament et transmeten alguna cosa, i això va ser així durant 2 hores i quart.

20190312_213336

Encara recordo la seva anterior visita fa uns 4 anys que vaig destacar sorprès que Myles adopta un clar segon pla i que ni brillava ni ho intentava, donant tot el protagonisme al guitarrista. Aquest cop va succeir exactament el mateix, Myles és ja un més que consolidat frontman que aporta nova savia als seguidors de Slash, però en directe, el combo Slash / Myles afavoreix i destaca sense cap mena de dubte a l’anglès. Slash és l’únic protagonista i el millor de tot és que no sembla que ell vulgui que sigui així, no mostra un egocentrisme com molts altres sí que fan, però són The Conspirators i Myles qui donen dos passos enrere perquè no hi hagi cap dubte de qui és l’espectacle en aquest grup.

20190312_213724

Més de mig “Living The Dream” va sonar al Sant Jordi Club, on no van faltar “My Antidote”, “Boulevard Of Broken Hearts,” Mind Your Manners “o” Driving Rain “. Fora del seu últim disc, per descomptat van sonar també “World On Fire”, “Shadow Life”, “Starlight” i homenatjant a Lemmy, “Doctor Alibi” on el baixista Todd Kerns pren el comandament a la veu i Slash es permet el luxe de corejar “Doctor!” a la tornada.

A diferència del concert de fa 4 anys, Slash va deixar de banda la seva cara Guns N ‘Roses. Encara que la gent adora aquests temes, Slash en solitari ja no els necessita des que la reunió ha estat una realitat. L’única elegida per a la nit va ser “Nightrain”.

20190312_215448

Normalment quan un solista va a marcar-se el super solo de torn, es veu venir i ja d’alguna manera es comenta amb el del costat el típic “ara ara”, o “ara fliparem”. Amb Slash la pel·lícula és diferent. Saps que caurà el solazo, però no el veus venir, i mentre s’està marcant el solo d’una cançó de cop te n’adones que ja s’ha flipat, els compis d’escena s’han alineat a l’altura del bateria, i Slash es troba al centre de l’escenari traient totes les melodies i emocions possibles a la seva Les Paul. He vist centenars de solos de centenars de guitarristes en la meva vida, incloent virtuosos de tot tipus, però el que és capaç de transmetre aquest tipus és molt difícil de descriure amb paraules. És màgia pura, és per simplificar, brutal.

20190312_220958

Si volem posar-nos primmirats, i afegir una segona pega al concert apart de la del so, podria ser que Slash tingués 3 moments de solista i que algun superés els 10 minuts. Sigui Slash o qualsevol altre músic, una llarga durada de qualsevol solo només refreda al públic, fins i tot a la resta de la banda i aquí per descomptat no va ser menys. Dit això, no crec que ningú dels que estàvem allà hagués dit no a una altra col·lecció de solos de Slash perquè compensa amb escreix.

Per tant i resumint, Slash està de tornada, de moda i en forma, i sens dubte ho està aprofitant. Gran nit de dimarts (tercera i principal pega) musical, amb grans músics sobre les taules (The Conspirators són uns bons músics i un complement perfecte per Slash). I encara que algú pugui pensar en el binomi Myles / Slash, que ningú s’equivoqui, Myles fa un gran paper com sempre, però és un clar i descarat segon pla. Sigui com sigui, si entre ells s’entenen i la fórmula funciona, no seré jo qui la veti. Que així segueixi doncs.

Sergi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s