Electric Mary celebren 15 anys ja dins del món del rock setentero (nota aclaridora per als milenials: el rock setentero, per molt que sigui una moda actual, en treu el nom del fet que va començar a fer-se als anys 70, fa uns 50 d’això, o sigui que els vostres avis ja ho escoltaven i a algun dels vostres pares els van engendrar amb aquesta música de fons).

Però Electric Mary no és cap moda, són un grup que van fent amb calma, ja que triguen de 3 a 8 anys a treure disc, cosa que d’una banda fa que els seus fans més fidels no els puguin gaudir assíduament, però, per l’altra, que no sigui un grup que tendeixi a repetir-se ni a fer-se pesat.

I m’atreviré a dir que l’espera ha pagat la pena, ja que segurament es tracta aquest “Mother” del millor disc de la banda i el que més emocions provoca a l’oïdor, que és molt dir amb el bon nivell que havien demostrat aquests australians fins al moment.

Però fins a aquest disc, jo els escoltava i pensava en ells com una versió més jove d’uns Tesla, tant per la veu d’en Rusty com per la música. No és que en aquest disc hagin canviat radicalment d’estil, tot al contrari, s’han aferrat a ell, que continua recordant-nos als Tesla, però, per contra, les cançons són capaces de transportar-te força més enllà i no fer-nos pensar en la semblança.

Fans de lo avellat: ara que els grups clàssics com, per posar un exemple així com a l’atzar, els Tesla, o els més joves que van recuperar el gust pel setentero de qualitat com Rival Sons o Black Stone Cherry estan tots traient cosetes calmadetes, bones, però pausades, els Electric Mary ens presenten un disc bo i canyero de principi a fi.

Lluís