Capítol 6: Progs, quan la longitud només t’importa a tu.

Subcapítol XI: No n’hi ha prou amb cinc minuts per a una cançó?

Tots sabeu que són pocs els grups de rock i/o metall progressiu que no transgredeixin aquesta línia imaginària temporal que separa el “bé, tampoc ha estat per tant” del “per Dio, que algú mati a algun músic o a mi mateix perquè això acabi d’una vegada!”.

I, per què ho fan? Només per a fastidiar? Doncs no, bé… sí, però hi ha estudis que han llançat llum sobre l’assumpte i ens donen altres raons per a això:

La primera i on els estudiosos més d’acord estan, és la que diu que els progs són els putus empollons de classe als qui no se’ls va donar una bona hòstia a temps.

Les diverses anàlisis sobre el tema concorden que no només és culpa de l’educació paterna, de gens pobres o de problemes de consanguinitat que un prog acabi sent així, també és culpa dels professors.

Recordeu aquell ésser repel·lent assegut a primera fila de la classe, ja practicant constantment la salutació feixista des de ben petit per a cridar l’atenció del professor i les ganes de sang de la resta de la classe? Segurament us sonarà més com el desgraciat aquell que, després de l’única norma donada pel professor de torn, de forma clara i concisa, que solia dir “que la redacció no sobrepassi una pàgina per ambdues cares, a doble espai, amb Times New Roman de mida 12”, es presentaven a classe amb un totxo de 30 pàgines, enquadernat i plastificat.

I què feia el venut del professor? No només acceptava la redacció, si no que, a més, la hi retornava amb bona nota. UNA norma, una sola puta norma havia donat: “que no sobrepassi una pàgina per ambdues cares”. Què ens pot ensenyar algú que no pot seguir ni una sola indicació que ha donat ell mateix? Quina confiança ens pot transmetre?

“Oh, és que no podia resumir més”, deia el putu repel·lent de classe, i el professor deia, “bé, va, dóna-me’l, però que sigui l’última vegada”, després de les anteriors 53 vegades on s’havia reproduït aquella mateixa situació amb la conseqüent mateixa conversa durant el que portàvem de curs.

Però… a veure… si el nen és incapaç de resumir… doncs ensenya-li, que per a alguna cosa ets professor i el teu treball hauria de ser aquest, el d’ensenyar. Doncs no… i clar, el putu repel·lent, com que no té amics ja que el veuen com un perill públic i transgressor de les normes bàsiques, va i es tanca en una habitació i aprèn a tocar alguna cosa… i d’aquí neix un prog repel·lent al qual ningú li va ensenyar a resumir i, com que tampoc té amics, ningú li va dir que aquelles cançons tan llargues calia escurçar-les.

Una altra raó que podem destriar dels diferents estudis sobre el tema, és la dels bateries*, que, tal com un hípster no pot beure un cafè soluble qualsevol amb llet normal i corrent, un bateria prog és incapaç d’acabar una cançó amb un “chis-pún“. Nosaltres mateixos ja traiem el #chis-pún challenge fa temps, animant als bateries del món al fet que es deixessin de tonteries i acabessin les cançons com cal acabar-les.

* Llegiu el capítol 9: El bateria, aquest ens genèticament incapaç d’entendre la frase “un moment de silenci, si us plau”.

Doncs bé, tu li dius a un bateria prog “fes-me un chis-pún”, i es pot estar dues setmanes seguides fotent-li a les baquetes fins a morir de cansament, sense arribar a fer el “chis-pún”, i no perquè no vol, si no perquè el seu cos no li ho permet. Igual que un hípster no pot beure llet sencera normal i corrent perquè sap que li començarien a sagnar ulls i oïdes, un bateria prog té plenament assimilat que, si un dia se li passa pel cap acabar amb un “chis-pún” una cançó, aquest dia li esclataran artèries de braços i cames amb tal contundència que, a l’instant, sortiran volant els seus membres més estimats i, el que és encara pitjor, que se l’expulsarà immediatament de la comunitat prog.

I clar, atès que el bateria prog és incapaç de fer aquest “chis-pún” per a acabar, tenim als músics donant voltes i inventant-se de tot mentre esperen que acabi la cançó. “Què originals”, diuen molts. No, per a res, són gent avorrida que no sap com acabar la cançó.

La tercera raó que ens ofereixen els entesos del tema, i que va lligada amb la primera que us hem explicat, és que, simplement, com els progs, de petits, no tenien amics, no han sabut socialitzar mai, i, com tot ens no socialitzat, són uns avorrits de la vida. Hi ha els qui, en madurar, han aconseguit relacionar-se amb altres espècimens i, encara que mantenen el gust pel prog, no resulten tan avorrits.

Prova d’això és que tu t’escoltes discos de DGM, Astra, Empyrios o Palehørse i, hòsties, són animats. Després comproves el minutatge de les cançons i veus que aquell límit temporal del qual parlàvem al principi, es respecta força bé. Tu escoltes la seva música i penses “mira, amb aquest em prenia una cerveseta… no serà l’ànima d’una festa boja i desfassada, però ha de ser un tiu entretingut”. En canvi, t’escoltes a aquests grups que fan cançons de 20 minutos… i segur que l’últim que et ve al capdavant és que sigui gent amb els qui te n’aniries de copes.

I és que, del prog avorrit s’en pot sortir, amb esforç i aprenent a fer putes redaccions d’una pàgina per ambdues bandes, a doble espai i Times New Roman del 12.