Tercer disc ja d’aquests freaks de New Jersey… i per freaks, entenem a penjats amb talent, en aquest cas, musical.

Els seus fans els adoren i s’estan convertint en un fenomen de grup de culte amb el seu rock-metall-prog-jazz-crossover, encara que ells difereixin lleugerament d’aquesta etiqueta i es presentin com a un grup que fa “Post Genre Sweet Potato Polka”.

Si veieu els seus vídeos, ni que siguin els lyric vídeos que, en teoria, no haurien de ser res especial, us trobareu amb una gent que està mentalment alienada, però que segurament podríem incloure sota l’etiqueta de “genis bojos”.

Per al meu gust, li falta una miqueta de potència al disc, i, al final, escoltant-lo tot seguit, també se’m fa un tant monòton. Però, i malgrat això, reconec que, sota l’aspecte d’un grup de hooligans en plena ressaca, són uns monstres de la composició, sabent encaixar peces molt diferents d’estils totalment dispars.

Segurament el que el jazz sigui el fil conductor és el que els priva d’aquesta possibilitat de sonar més potents, però també els dóna aquest so bojament distintiu sobre el que edifiquen les seves cançons.

No agradarà als fans d’allò més clàssic i true, sigui pel costat del hard rock o el heavy metall, sigui per la banda d’allò més extrem, però t’agradarà, o, com a mínim farà que aixequis la cella i miris què està sonant si ets una miqueta més obert de ment.

Suposo que els seus fans tornaran a donar-li la màxima puntuació a aquest nou disc, jo no els donaria tant, però sí un bon notable per frescor, imaginació i per descarats.

Lluís