No sóc pas un gran seguidor del grup, als meus quaranta i pico… els vaig seguir als 80 i, com a tot aquell que tingués un mínim bon gust pel rock, doncs em van agradar, i molt. Però no és culpa meva, és seva, ja que després de l’Slip of the Tongue, van passar 8 anys fins al Restless Heart, quan ja ens n’havíem oblidat d’ells, i va i tornen amb un disc… psé, com per a definir-lo així tècnicament.

Encara més espera, 11 anys, però el mateix resultat vam tenir amb el Good to Be Bad, així que, després de 20 anys amb dos discos passables, que no els segueixi és més culpa seva que no pas meva.

Els següents discos, Forevermore i The Purple Album, per a mi, amb el Good to Be Bad, són del pitjor que han editat mai i, directament, els considero discos dolents.

Aquest Flesh & Blood, per contra, i encara que no em convenç massa, té més ritme, més varietat en els temes i, sobretot, més treball i gràcia en ells, no només han dit “mira, triqui trá triqui trá durant la cançó, i després una frase enganxosa per la tornada que repetirem 6 vegades seguides” que és el resum dels seus últims 30 anys de discos.

Hosti, que fins i tot en Coverdale sona més jove i cantant amb una passió que no li recordàvem de fa dècades… Però m’hi manca un xic de ganxo i, en contra del que dic sempre que si haguessin escoltat al productor per a donar-los uns toquets per aquí i per allà, les cançons enganxarien més, em sembla que aquest és el cas contrari.

De la forma en què Good to See You Again obre el disc, així potent i inspirada, em sembla que el que no acaba de quallar és la post-producció, molts cors que no tenen raó de ser, pistes de més de guitarres i de veus que només enguarren la cançó sense aportar-li res…

No m’ha acabat d’agradar el disc, però, de conèixer als meus fills… aquests ja no perquè estarien vells per al rock, però em podria endur als seus (els meus?) néts a un concert de Whitesnake i, si en David Coverdale té un bon dia, no passar vergonya aliena amb aquestes cançons.

Lluís