Debutar amb Drakkar ja és bo, però que el teu segon disc ja surti sota el segell d’AFM, et deixa ben posicionat dins del teu estil musical, en aquest cas, el metall industrial.

I és que tenim aquí a un grup alemany de metall industrial… no puc ni comptar les neurones que us han esclatat davant tal innovació dins del món de la música… sí, a mi també.

La cosa és que el seu debut, aquell “Licht An” no estava malament, no prou bé com per a passar a la abarrotadísima primera divisió de l’industrial alemany o Neue Deutsche Härte, però sí com per a tenir en compte al grup.

Els col·locàvem estilísticament entre Oomph! i Rammstein, bevent molt dels primers en quant a cors i tornades. Doncs bé, han decidit que un segon disc era ja per a demostrar una personalitat pròpia, allunyant-se de possibles comparacions.

I què ens queda sense aquestes influències? Doncs el grup més avorrit del metall industrial, no només alemany, també de tota Europa, sense atrevir-me a internacionalitzar més aquest títol perquè, dins del metall industrial, hi ha molt penjat i coses rares.

Quan sonen a si mateixos, tenen la mateixa personalitat irresistible del iogurt de maduixa aquell d’abans d’aparèixer els iogurts amb fruita de debò i trossets, aquests que ningú compra ni que valguin 20 cèntims i que només serveixen com a antull com a colofó final d’una nit de drogues i psicodelia (podeu provar-ho, el resultat no està malament i millora si el sacsegeu ben fort abans d’obrir la tapa i el feu servir per a untar un croissant de xocolata acabat de sortir del forn).

Si el segon disc és la confirmació d’un grup, en el cas dels Schattenmann hauran de repetir curs i tornar a fer la comunió abans d’un altre intent de consolidar-se.

Lluís XXIII