Quart disc d’aquests suecs que venien creixent-se disc a disc i que, amb aquest nou “Club Majesty”, han trobat la fórmula perfecta per a les seves intencions: Que els seus concerts siguin una festa i que la gent no pugui deixar de moure’s en escoltar aquest disc.

Després d’uns inicis molt rockabillys, on se n’anaven del punk al funk, han anat deixant de costat aquest vessant més macarra, per a culminar aquest nou disc amb una mescla de rock, funk i disco que, sens dubte, els portarà a penjar el cartell de “entrades esgotades” com en la seva última gira, però ja en sales de gran envergadura.

Tothom sap que, durant l’estiu, són pocs els grups importants i/o interessants que editen disc, així que, al programa, suplim la falta de novetats amb la recerca de la cançó de l’estiu més ditxaraxera. Doncs bé, aquest estiu els Royal Republic ens han fotut enlaire la tradició, ja que, ni la bogeria dels Thank You Scientist ni les versions de Pig amb la Sasha Grey han pogut entrar en el Top 10 de l’estiu.

I per què? Doncs perquè el Top 10 al complert de cançons de l’estiu el compon aquest “Club Majesty”, replet de singles ballables alhora que bojos i divertits, començant ja pel tema que obre el disc, “Fireman & Dancer” (brutal), i seguint per temes com a “Boomerang”, “Buldog”, “Blunt Force Trauma” o “Flower Power Madness”.

Unes cançons més discotequeres, d’altres més funkys, unes altres un xic més rockeres, però totes elles aconsegueixen el propòsit de fer que, qui se les escolti, s’ho passi bé… tret que siguis fan de grups de depressive doom funeral metall… que s’entén que el teu sentit de la diversió, de la vida i de la música, no són els mateixos de la gent normal.

No aviseu amb allò de “eh, que us posaré un grup que no coneixeu però que estan molt bé”, ni “eps, em deixes posar una cosa que pot ser que t’agradi?”, quan arribeu a una festa de cerveses i mojitos, espereu que la gent vagi ja pel segon, apropieu-vos de l’altaveu bluetooth i poseu aquest disc a tot volum, si l’endemà algú pot dir-vos què va passar dues hores més tard, envieu-lo a la merda, no us convenen aquestes amistats, ni que us vinguin amb que són fans de funeral doom depressive metall.

P.Sr. (1): Que no són el bastant rockers com per a sortir en una crítica del Paranoia Metall Show? I ho eren Linkin’ Park, Takida o Semargl?

P.Sr. (2): Si teniu amics fans de depressive doom funeral metall i van a festes de mojitos, si us plau, envieu-nos fotos.

Lluís XXIII