Equilibrium “Renegades” Nuclear Blast, 2019 [CAT]

Des que van canviar de vocalista al 2010 i van fitxar a en Robse, ens hem estat escoltant els discos d’aquesta gent amb el cap girat 45° cap a la dreta, l’ull esquerre tancat, i l’ull dret pseudo-tancat amb la cella alçada, o sigui, així com a sospitant… però molt.

La cosa és que havien anat perdent el vessant més folk i, amb ell, la part més èpica d’Equilibrium, aquella que ens havia meravellat en el “Sagas”, i s’havien anat encaminant cap a un death melòdic del qual poca cosa podia destacar-se.

Però van treure com a single la cançó que obre el disc, “Renegades – A Lost Generation”, potent, èpica i força folk… i, a més, la cançó molava. Això va fer que esperéssim ansiosos la sortida del cd sencer, i a veure si el disc seguia la mateixa tònica.

Doncs no, i per una simple raó… o dues… i és que han fitxat com a teclista a la model i dissenyadora Skadi Rosehurst, qui portava uns anyets fent-los les portades dels discos a aquesta gent, i es veu que han decidit que la podien aprofitar d’altres formes.

El tema és que a partir del segon track d’aquest “Renegades”, “Tornado”, la música d’Equilibrium pren un inesperat gir cap al gòtic, perdent en gran part aquest folk que crèiem recuperat, mantenint una mica de l’èpica, però centrant-se més en uns teclats i uns jocs entre veu neta i gutural que no ens fan pensar en uns altres que no siguin Crematory… però dels d’avantes, de quan ho feien bé i la veu neta no provenia d’enxampar-se genitals amb tapes de pianos o portes mal tancades. “Jonny B” és el màxim exemple d’aquest joc de veus i, a nivell de teclats crematorians, el màxim exponent n’és “Hype Train” (ho seria també del joc entre veu neta masculina i gutural, però la veu melòdica és a càrrec de Julie Elven).

Encara hi ha reminiscències del passat, una “Final Tear” més directa i purament death melòdic (encara que poc melòdica) o una “Kawaakari-The Periphery of the Mind”, més folk (encara que més oriental que nòrdic), però el que predomina és un acostament al gòtic industrial i, malgrat no ser en absolut el que ens esperàvem, no està gens malament.

Com a extra, l’edició limitada ve amb el disc instrumental, però els ha sortit la vena catxonda i, enlloc de fer com tothom (com uns Sabaton o uns Dimmu Borgir) traient una versió instrumental encara més simfònica, van i treuen la versió instrumental… però en versió 8-Bits.

Lluís XXIII

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s