Avalanch + Regresión 2019.10.05 Bikini (Barcelona) [CAT]

Un any gairebé clavat havia passat des de la seva anterior visita, aquesta vegada presentant-nos el seu nou treball d’estudi anomenat “El Secreto“. En ser això la crònica del concert no gastaré línies en parlar del disc, però em ve de gust destacar que, encara que hagi estat una de les creacions d’Alberto Rionda que més m’ha costat de pair, ni això ha evitat les meves ganes de tornar a veure’ls en directe, tan sols 370 dies després de l’última vegada. I ho destaco perquè això no és una cosa que em passi habitualment. I si passa, per descomptat que és per alguna cosa, i aquesta cosa no és ni més ni menys el tenir la certesa màxima sense error possible que l’experiència en directe serà d’un nivell excel·lent com a mínim.

No crec que l’organització calculés molt bé el moment de l’obertura de portes. La cua era llarga i amb els teloners Regresión ja començant, molta gent encara estava intentant accedir a l’interior de la sala. Fins i tot en el nostre cas, amb acreditació inclosa, ens vam perdre diria que un parell o tres de cançons segur.

Regresión són una banda de Barcelona que ja en el concert de l’any passat van col·laborar amb els asturians a l’escenari. Amb alguns canvis en la formació (bateria i veu), on destacaríem la incorporació d’un cantant natiu anglès, el rumb de la banda sembla que vol canviar cap al món de la llengua anglesa, aprofitant els nous recursos a la banda. La veritat és que no m’havia entretingut mai a escoltar res del grup abans d’aquesta actuació, però reconeixeré que van estar bé. So Rock/Metal molt americà, sense tampoc complicar-se la vida ni punters en creativitat, però amb ritmes bastant efectius per a un directe de mitja hora.

Regresión van aconseguir amenitzar de manera més que correcta l’espera del plat fort asturià, el que vindria a ser el cachopo musical que ens servirien en safata de mida industrial, al més pur estil asturià.

El so és per descomptat sempre important i clau per a qualsevol banda musical, però per a un grup del perfil d’Avalanch ho és especialment. Les seves cançons sempre estan plenes de melodies i detalls i els músics de la nova banda creada per Alberto són referents al capdavant dels seus instruments. No seré jo ara qui descobreixi en aquesta crònica al mateix Alberto Rionda, Mike Terrana, Dirk Schlächter, Jorge Salán i fins i tot Manuel Ramil, amb molts anys de trajectòria musical més que consolidada. Isra Ramos i Jorge Berceo són més joves i estan en el seu moment d’auge musical, tractant d’aprofitar les oportunitats que sens dubte aquesta experiència i moment actual d’Avalanch els està servint. La sala Bikini sempre ha estat considerada una sala top del so a Barcelona, ​​i encara que sigui de menor capacitat que altres sales més habituals per als concerts de Rock/Metal, sens dubte era una oportunitat de lluïment pels All Stars. No vaig fer un recompte, ni tan sols tinc la dada oficial, però al voltant de 500 persones havíem de gairebé gairebé omplir la sala.

9 en punt del vespre, intro i “El Oráculo“, “Demiurgus” i “El Pelegrino“. A sac. Clara declaració d’intencions. Si no t’agrada el disc, avui t’agradarà i així d’entrada aquí van 3 tracks d’una tacada. Després d’aquesta subtil entrada, ja sí, passeig per diferents temes al llarg de la discografia de la banda. Van caure “Otra Vida“, “Delirios de Grandeza“, “Pies de Barro“, “Alas de Cristal” i òbviament moltes més, deixant per al colofó ​​final, un gran hat-trick com són “Xana“, “Lucero” i ” Torquemada “. De fet, gairebé tot “El Secreto” va ser revisat, si els meus comptes no em fallen per 2 o 3 temes que no hi va haver ple. A nivell personal meu, 2 sorpreses en el setlist: d’una banda, la recuperació de “Baal” del “Malefic Time: Apocalypse” en viu. Els temes d’aquest gran disc no solen acompanyar els directes de la banda i amb l’actual potència del grup, no tinc dubte que els seus temes són carn de canó de directe. D’altra banda, l’absència d’una gran, “Pelayo“. Sí, sé que quan un grup té tantes bones cançons, a mesura que la discografia creix, hi ha temes que s’han d’anar caient dels directes, però … “Pelayo” és una de les mítiques i no deixa de fer-se rara la seva absència.

Per descomptat hi va haver sols, sí, el clàssic i mític de la bèstia de les baquetes, Mike Terrana, aquest cop d’uns 7 minuts, i també, és clar, el seu espai va tenir Alberto, Jorge i fins i tot Dirk per a la seva alegria personal. Una cosa que aplaudeixo i vull ressaltar en positiu és la reducció del temps de tots aquests moments individuals. A tot instrumentista li agrada el lluïment personal davant els seus fans, i no ens enganyem, qui realment admira la música i als bons músics, també es delecta amb els solos de prop dels seus instrumentistes favorits. Però clar, en aquest cas hi ha molt fora de sèrie sobre les taules i dedicar massa temps a moments individuals, refreda sens dubte la sala, com va passar en la seva anterior visita.

Moment per parlar de la veu. Amb Isra fora de combat durant una temporada, Jorge Berceo (Zenobia) ha estat cedint la seva veu en els directes d’Avalanch. Les crítiques que havia sentit eren força positives, de manera que, sens dubte, era un dels clars focus d’atenció. I la veritat és que va complir les expectatives amb escreix. Jorge és jove, però va demostrar sang freda i gran maduresa, representant sobre les taules, els temes d’una banda tan gran com és Avalanch. L’únic però, no pot ni atribuir-se a ell, i és que en bastantes ocasions el so de la veu quedava diluït pel de la instrumentació. Sí, en moltes ocasions costava apreciar la veu, tot i que es veia perfectament que no era un problema seu de manca de veu, per a res. Jorge té una veu diferent a la d’Isra, de fet, res a veure, però va representar amb molta personalitat els temes escollits per al directe.

Isra també va tenir el seu espai per a la glòria, ja que va fer aparició en l’última mitja hora de concert per liderar alguns temes a nivell vocal i compartir els últims en format duo amb Jorge. Gran enteniment i respecte bidireccional. El creixement d’Isra sobre les taules ha estat abismal, i va sortir com un torpede, donant-ho tot i jugant a casa, sense guardar-se res en els seus 30 minuts al capdavant de les veus.

Em costa trobar un però a les 2 hores d’actuació. Un però que no sigui el clàssic (encara que també cert en aquest cas) “se’m va fer massa curt”. Un altre però seria el que reitero en cada ocasió que faig una crítica/crònica d’un disc o un directe d’Avalanch. És la quantitat d’assistència proporcional al nivell qualitatiu de l’espectacle ofert? És la quantitat d’assistència proporcional a la qualitat musical de la banda d’Alberto Rionda? Un cop més, per a mi la resposta és un clar no. Qualsevol dels detractors de la banda que s’hagués deixat caure per la sala Bikini aquella nit s’hagués pixat a sobre. Els posicionaments de cada un són respectables i cadascú és grandet per saber i decidir el que ha de fer i deixar de fer, però creieu-me quan us dic que perdre’s un concert d’aquest grup es actualment un premeditat assassinat a sang freda que mereix la major de les condemnes sense cap possibilitat de perdó. Insult, pecat i bruixeria. A la foguera!

Qui presumeixi d’autèntic Heavy Metal, d’entès en música, d’expert en la matèria o d’amant del Rock/Metal de qualitat en viu, no pot deixar de veure un concert d’Avalanch. La banda d’Alberto Rionda està en molt bona forma i ara mateix és impossible no encasellar-se com la millor banda de metall d’aquest país i amb molta diferència respecte a les altres. Avalanch, sens dubte, estan jugant en una altra lliga i és responsabilitat de tots el reconèixer-ho.

Sergi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s