The Ferrymen “A New Evil” Frontiers Records, 2019 [CAT]

Magnus Karlsson (guitarra a Primal Fear i Allen / Lande), Ronnie Romero (veu a Lords Of Black i el nou projecte de Rainbow iniciat per Ritchie Blackmore) i Mike Terrana (bateria de gairebé tothom) s’ajunten sota el nom de The Ferrymen per lliurar al món un nou projecte/aventura per compensar la manca de recursos energètics que sembla que el planeta comença a tenir. S’acabarà l’aigua, l’alcohol, les drogues i els recursos energètics, però els projectes musicals ja sembla que sigui gairebé impossible, de manera que qui obtingui la forma de subsistir extraient tot tipus de recursos vitals dels projectes musicals, serà el proper dominador del món.

L’homònim “The Ferrymen” em va generar diferentes opinions després de cada escolta. Amb sinceritat, en el meu primer intent no vaig acabar l’escolta. En el meu segon i tercer intent em van agradar bastant alguns temes de la primera meitat del disc i em vaig avorrir bastant en la segona meitat. Després d’altres escoltes, li vas agafant el truc al disc i fins et descobreixes taral·lejant algunes melodies. Però en totes les escoltes que he fet, hi ha hagut un moment que he desitjat que acabés ja el disc. Exactament la mateixa sensació que m’ha deixat aquest segon treball, “The New Evil“.

No és un mal disc, tot el contrari, compositivament tenim un bon disc de Metall Melòdic, molt ben executat per uns músics més que consolidats en el sector, i per un Ronnie Romero a la veu que està en progressió, però crec sincerament que és la seva veu la que satura el disc. Escoltant els temes de manera més individual es gaudeix més el disc que escoltant el disc d’una tirada. Potser sóc jo i no és el disc (aquesta frase recordo que alguna vegada me l’han dit a mi aplicada a un altre entorn, entonada tal que “No ets tu, sóc jo”), però no m’acaba de quallar. Exactament igual que el seu homònim predecessor.

Mike Terrana com sempre bon treball a les baquetes, però no hi ha cap tipus de lluïment o res que no li hàgim escoltat ja en milers d’ocasions, per tant, no és imprescindible. Ronnie Romero clarament marca un segell i una personalitat al disc, encara que recordi molt a un híbrid de Dio i Rusell Allen, però com he dit, és un to excessivament constant i pesat … carregós per a mi la veritat. Magnus Karlsson diria que és qui més ben parat surt. El seu treball a la guitarra sobretot, al baix i als teclats és més que bo, i les composicions de gran nivell, demostrant que perfectament pot liderar un projecte.

Massa sensacions dispars em produeixen, tant aquest “A New Evil” com el seu anterior “The Ferrymen“, que sent bons discos es queden a mig camí, i no sent tan bons discos, són millors del que aparenten … Depèn des de quin prisma ho vulgui veure cadascú. En qualsevol cas, podríem considerar els dos àlbums com prescindibles, encara entretinguts segons el moment. Posats a escollir, em quedo amb el primer.

Sergi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s