Quan et diuen: “Mira, té, escolta’t aquest disc de metalcore MELÒDIC...”, ja de seguida penses a refregar-te les mans per a no fer-te mal i anar donant voltes al braç com un helicòpter perquè l’espatlla també estigui a puntet per a una colleja o capó de les que fan història.

Després penses… “Val, i… a qui li dono? Al cantant, que no el tinc davant? Al que m’ha passat el disc, per tenir mal gust i timpans poc evolucionats?”, amb el que et quedes amb les ganes, punxes el disc, i veus com cada vegada que t’olores que ve una tornada, et tremola la mà i et poses tot nerviós esperant uns gemecs de mocós lamentant-se que altres nens molt dolentots li han robat l’iPad nou…

Però la cosa és que aquesta gent no són els típics mocosos californians addictes a les drogues de disseny i amb papis amb pasta que els paguin les drogues i el hobbie de la música. Aquesta gent són un quartet de Pittsburg i, si alguna cosa hem après de pel·lícules i sèries, és que a Pittsburg no hi ha ni mocosos pijets ni històries d’amor que no acabin amb sang. Pittsburg és per a tius xungos, i Tethra ho són.

Els monyes del metalcore de Pittsburg? Pot ser, però la part metalcore és contundent i les tornades melòdiques no fan ràbia ni són excessivament pastelones, cosa que els col·loca força per sobre de molts grups que van de metalcores per la vida i sonen a grup de rock-metall alternatiu.

El disc està bé en general, amb uns quants singles que entren molt bé, per la qual cosa no entenc per què han hagut de treure com a tercer single, una versió de Thousand Miles d’una tal Vanessa Carlton, cançó que no surt al disc… i que, aquesta sí, podríem classificar dins del monyescore.

Això, sumant-hi que a com Tethra ja existeix un grup de Doom a Itàlia amb alguns discos en el seu haver, i que fins i tot els confonen a Last.fm, serien els punts negatius del grup, però, per sort, res d’això apareix en l’apartat musical d’aquest disc homònim.

Lluís XXIV