A Persuasive Reason “A Persuasive Reason” Soulville Records, 2019 [CAT]

Emosío Engañao” vindria a ser el títol i resum d’aquesta crítica, ja que després d’esborrar els 4 discos que m’he començat a escoltar avui de “””gòtic””” simfònic amb la ja típica veu operística femenina insofrible de torn, he trobat aquest disc, que semblava ser diferent en ser un grup no només de metall simfònic, també prog i gòtic.

Després de veure les etiquetes, he decidit donar-los una oportunitat i escoltar-me el single, “Sandstorm”, que m’ha fet aixecar les orelles per la varietat tonal de la vocalista femenina, no pujant excessivament de tons, però combinant la veu melòdica amb la trencada… bé, força bé.

Doncs vaig jo i em començo a escoltar el disc pel principi, no sé si tots ho feu així, però mira, és una fórmula que tinc per a donar-li al play i oblidar-me d’anar ordenant les cançons al meu gust. La sorpresa ha estat quan el tema que l’obre, “Destination”, m’ha resultat total i completament lineal, prescindible i avorrida.

He pensat per a mi mateix i els meus interiors“algú l’ha cagat molt amb l’elecció de l’ordre de les cançons, si acabo fent crítica del disc, li recomanaré que canviï de drogues o alguna brometa així”. Però el segon track no ha anat a millor, gairebé que a pitjor, ja que, després de 2 minuts sencers de música instrumental que dista molt de ser prog i que, per tant, han estat dos minuts eterns, comença a cantar la Tina Diggs i… no millora res respecte a la primera cançó.

He passat al tercer track del disc, el single, i aquesta sí, comença potent, res de lineal ni repetitiu… què passa aquí? Són dos grups diferents? Els van canviar la medicació a meitat del disc?

Doncs passa que en aquest tema col·labora en Yannis Papadopoulos, vocalista (masculí, en teoria) dels Beast in Black i Wardrum, que potser com a cantant de power metall em resulta insuls, però, es veu que, com a cantant femenina de veu mig trencada, m’havia simpatitzat al single.

Al costat del mig temps que ve just després, “Away with you”, són els temes més variats del disc, on les combinacions de veus trenquen la monotonia regnant en la resta del cd.

Per tant, sí, Emosío Engañao, amb majúscules, el disc no és més que el típic cd de metall simfònic amb noia que només sap fer agudets, en aquest cas sense arribar a tons de soprano, i d’això del prog, el gòtic, i la varietat vocal… un miratge en forma de single.

Lluís XXIV

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s