Dimecres d’hivern. Una tarda/nit marcada per la pluja. Pluja que no veia caure així a la ciutat de Barcelona des de feia anys. Així doncs, pluja i fred en un dia laboral qualsevol per a molts, el que convertia la visita d’Alter Bridge en el millor del dia, per descomptat, però alhora, un molt mal dia per gaudir d’un concert.

Canvi de sala d’última hora. De Sant Jordi Club a la Razzmatazz, la sala on la banda de Kennedy i Tremonti, solen actuar en els últims anys almenys. Menys capacitat doncs, potser per la data, potser perquè l’últim disc “Walk The Sky” no complia les expectatives dels fans. En qualsevol lloc, un canvi de sala que va venir acompanyat d’un canvi en els horaris, i que jo no tinc molt clar que arribés a tothom.

He de reconèixer que en aquesta ocasió vaig fer una cosa poc professional. Jo també em faig gran, i entre que em vaig aixecar a les 6 h del matí per anar a treballar i el diluvi que queia en el moment de l’obertura de les portes, vaig decidir sacrificar els teloners i retardar la meva arribada a la sala el màxim possible . Va ser a la meitat dels americans Shinedown quan entrava per la porta i observava quelcom molt sorprenent, per a mi almenys. No esperava, la veritat, el públic de Barcelona bolcat amb els teloners. Bolcat vull dir, cantant, saltant i donant suport a la banda americana en tot moment i fins al final de la seva actuació. El públic català sol ser dels tranquils, dels que coregen, canten, i animen, sí, però bastant a ràfegues, i ens reservem pel nostre grup favorit. Però amb els teloners? Fins i tot sabent que no són uns novells jovenets, però durant la meitat de la seva actuació que jo vaig poder gaudir, va quedar demostrat que van calar profund amb la sala, tant pels seus discos com per la seva representació en viu plena de força i energia. Fantàstica actuació, liderada pel seu cantant i frontman Brent Smith, complint i superant amb escreix el que s’espera d’el grup abans del cap de cartell.

Els preparatius sobre les taules van ser més ràpids del normal i esperat, i els llums es van apagar per a l’entrada de Kennedy, Tremonti, Phillips i Marshall, uns deu minuts abans del que s’esperava. La intro “One Life” del seu últim disc, gravada, es va escoltar, per just després començar amb els acords de “Would not You Rather” i continuar amb el combo “Isolation” i “Come To Life“. Tot anava bé, tot sota control. So impecable, joc de llums bestial i un grup sobre l’escenari més que consistent davant d’un públic que com sempre es va lliurar des de l’inici. I tot va continuar igual de bé fins al final. Van sonar “Pay No Mind“, “Ghost Of Days Gone By“, “In The Deep“, “Cry Of Achilles” i “Open Your Eyes” entre altres i per mostrar-vos una mica el ventall de temes dels diferents àlbums que ens van oferir .

Apostaria que el moment més àlgid i proper entre Myles i públic va ser a “Metalingus“, quan el frontman va fer ajupir a tota la sala per posteriorment fer-los saltar a l’uníson, acompanyant la potència de la cançó. Acabada aquesta, van venir “Godspeed“, “Addicted To Pain” i … i ja està, es van acomiadar i van marxar. Sense bis (encara que algú vulgui intentar vendre’m que els cinc segons de pausa entre “Metalingus” i “Godspeed” es conegui amb el nom de bis). Una hora i trenta-sis minuts en el meu rellotge. I adéu. Sí, fa uns anys, això era la durada mitjana de qualsevol concert de Metall, però avui dia el que menys s’ho treballa ja queda més a prop de les 2 hores que de l’hora i mitja, i més en grups del nivell i l’envergadura d’Alter Bridge. No sé si per culpa del meu llarg dia des de les 6h del matí, no sé si pel cansament, el temporal, el fred o la feina. No sé si perquè en els últims 3 anys diria que he vist a Myles en directe 4 vegades entre Alter Bridge i Slash, i l’actuació d’aquest dia em va semblar més distant i amb menys interactivitat que mai. No sé si per la durada del concert, per la falta de temes clau, per la inclusió de la meitat dels temes de l’últim disc o perquè tot i ser la meva actual banda preferida, començo a tenir a Alter Bridge una mica mamat. No sé si perquè ells mateixos s’han adonat que han trobat la fórmula i més val ser fidel a ella i tocar el menys possible mentre funcioni. No sé per quin d’aquests motius o molts altres que ja no escriuré, però l’actuació del que jo considero la meva banda favorita del moment em va deixar una mica fred i decebut. Que ningú em malinterpreti. L’hora i mitja de concert va estar bé, tot va sonar bé i la gent i jo vam gaudir, però jo me’n vaig anar amb sensació de poc, espero més de Tremonti i Kennedy quan em gasto 50 € per una entrada, què voleu que us digui. Shinedown van ser sens dubte els que sí que s’ho van currar i no van deixar a ningú indiferent.

Sergi