Abans de començar, us aviso que serà una crítica llarga, així que cadascú que pensi per a si mateix si val la pena perdre cinc minuts de la seva vida amb una crítica d’un disc dels Lordi.

Cal una crítica llarga de Lordi? A veure, l’anterior me’l podria haver ventilat com un disc de Rhapsody o Yngwie Malmsteen i dir-vos “com l’últim i el penúltim disc, però fent més pena”, i quedar-me tan ample (demostrat està), però, d’aquest Killection, cal comentar-ne algunes cosetes.

Dit això, us faré un resum del que ens ha enviat la discogràfica sobre aquest disc: Com són monstres i no en sabem la seva edat, això és un recopilatori de les cançons que podrien haver fet als anys 70 i 80… però tot dit com si estiguessin súper-flipats i com si fos quelcom tope d’èpic.

La realitat és que Lordi han fet una aturada al camí i s’han preguntat: “Eps, que des d’allò d’Eurovisió i els concerts amb playback no aixequem cap, ens repetim més que les ganyotes de Jim Carrey. Mirem a veure què ho ha petat aquests últims anys… Ah, The Night Flight Orchestra i fotre un saxo en una cançó, doncs ho copiem, i que la discogràfica es curri una història en plan tot flipats”.

Així doncs, comencen amb una intro d’una ràdio que canvia de dial (com tants grups heavylongos van fer després de descobrir la intro d’ Starlight de Helloween).

D’aquí ens n’anem a la primera cançó, Horror For Hire, amb un teclat i un cor femení sota la veu de Mr. Lordi que ens porten directament a pensar en Nowhere Fast dels Fire Inc, de la banda sonora de Calles de Fuego... Oh, sorpresa! Principal influència dels dos primers discos de The Night Flight Orchestra.

A partir d’aquí, tenim coses rarotes, com Shake The Baby Silent, un intent de recordar la música disco francesa de finals dels 80, o Blow My Fuse, que és l’única cançó setentera del disc, ja que és pillar l’Smoke on the Water i tocar-lo malament i cantar-lo pitjor. Es pot tocar i cantar malament? Doncs es veu que sí.

I la resta del disc, són interludis als quals potser un dia de pesar emocional extrem els busco la gràcia, i dos tipus de cançons:

A-Les cançons de Lordi de tota la vida, de munts de grups dels 80 barrejats, amb una producció actual, podent veure més unes influències que d’altres depenent de la cançó, com Whitesnake a Like a Bee to the Honey, Alice Cooper a I Dug a Hole in the Yard for You, Accept i Mötley Crüe a 10-Up to No Good, Dokken a Evil o UDO/Accept a Scream Demon.

B-Les imitacions de The Night Flight Orchestra però a lo bajini, és a dir, intentant cantar en tons baixos per a poder fer melodies amb la veu trencada. Ja que a en Bjorn Strid li coneixíem la veu trencada i la melòdica, així que, cantant melòdic, el vàrem reconèixer bé. Peròòòoooo…. al Mr. Lordi no li coneixem més que aquesta veu trencada, i cantant en pla melòdic no se’l reconeixeria, a part de quedar com un monstre així com a monyes.

Això, i que han canviat al baixista Ox per una puta sargantana del folklore finlandès anomenada Hiisi és el nou de Lordi, que, malgrat intentar ser vell, com a mínim és quelcom diferent al que feien. És millor? És bo? Tant com els seus concerts sense playback.

Lluís XXIV