Nou disc dels gallecs Aphonnic, una de les bandes més interessants de nu metall d’Europa (sí, a nosaltres no ens val que un grup sigui el millor de power metall, thrash o el que sigui de la península si després, a nivell internacional, està a la cua), i, segurament, uns dels quals més arrisquen, tant a nivell líric com compositiu.

Dit això, direm que és el primer disc que editen amb plasmada continuïtat respecte al seu antecessor, tenint líriques com les de “Mickey & Minnie” o “Raposa” que podrien anar de la mà de “Ombligos” o “Osos Color Salmón” que apareixien en el seu anterior Indomables.

A més d’això, tornem a tenir temes que repeteixen aquella estructura que ens va fotre les neurones enlaire del seu anterior disc, mig tema amb un estil i mig amb un altre totalment diferent, en lloc de fer temes canyeros amb tornada melòdica, per posar un exemple, ens donaven primer tot el melòdic i després tot el canyero.

Però hem començat dient que aquesta gent són interessants i arriscats, i això es demostra res més obrir el disc amb “En Globo”, la qual no és, però sí que comença, com a tema de metall industrial, per a passar a un metall alternatiu, seguir amb quelcom més numetalero i fosc i acabar barrejant-ho tot.

I aquesta és la tendència d’aquest disc, sorprendre’ns, però no descol·locar-nos com amb els dos últims treballs que havien editat, cosa que, personalment, agraeixo. Jo ja no sabia què coi esperar-me d’aquest disc i, trobar-me amb una evolució més aprehensible, m’ha portat a gaudir d’ells d’una altra forma, que seria com normalment gaudim dels discos nous dels nostres grups favorits, però que no es donava en el cas de Aphonnic.

I per als que pensin: “S’estaran fent vells”… doncs no, a nivell de lletres, ens vénen més vermelles, feministes, antifeixistes i anticlericals que mai, llençant-nos les veritats directament a la cara, i buscant diversitat d’elegants metàfores per a les parts més intimistes.

Lluís XXIV