Anem a obrir el vi bo, traiem el whisky de 20 anys i festegem a lo bèstia, ja que tenim les darreres senyals que el món s’acaba: Teníem l’escalfament global, la extinció global de milers d’espècies, armes nuclears, guerres… i, ara, va i una discogràfica encerta a etiquetar a un grup, és el setè segell que s’ha trencat i estem a les portes de la fi del món.

Nuclear Blast ens defineixen força bé a aquest grup que han fitxat no fa massa, Oceans, etiquetant-los com a Death Melòdic barrejat amb molts elements de Nu Metall dels 90, que és bàsicament el que trobem en aquest disc. Després ja, degueren muntar la gran festa a l’oficina perquè després de tants anys, algú havia encertat a definir a un dels seus grups, i amb l’emoció i l’alcohol i les drogues que degueren córrer amunt i avall, es van envalentonar… però molt i, a aquesta etiqueta, li van afegir: “Spherical Post Rock”. Total per un piano que trobem per allà i alguna atmosfera que se surt del Death Melòdic, però vaja, acceptem pop com a animal d’oficina.

Els havíem anat seguint en els seus anteriors discos i EPs, i anaven mantenint un bon nivell, amb una trajectòria força constant i interessant. Però aquest “The Sun and the Cold” segurament representa la culminació del seu so i d’aquesta combinació d’elements i sons… almenys pel que fa al nu metall dels 90 i el death metall melòdic més actual.

Aquests dos elements principals, els donen un bon assortiment de sonoritats, amb temes més agressius, rítmics, de veu gutural predominant i guitarres més distorsionades, a cançons més melòdiques en tots sentits.

Detall curiós, el so del baix també varia si la part que està tocant és més numetalera o més deathmetalera… fins i tot podríem dir que és interessant.

Bon disc dels Oceans, sens dubte el millor de la seva carrera, que ens ajuda a recuperar l’esperança després d’un 2019 musicalment desolador i un inici de 2020 replet de morralla i discos passables.

Lluís XXIV